Publicitat
Publicitat

Una convidada que tant de bo es quedi

Ara que és temporada de resums de l'any, no falten els que fan la llista de sàtrapes que han desaparegut. Per sort, l'any 2011 n'ha resultat molt abundós. Alguns ens han deixat definitivament, com ara Bin Laden, Gaddafi i Kim Jong-il. Altres, el que han hagut de deixar definitivament és el poder: com ara Ben Ali, Mubàrak i Ali Abdul·lah Sàleh. Però l'any ens ha portat una convidada que esperem que es quedi una bona temporada. En l'argot dels experts té un nom ben estrany: R2P. Es llegeix tal com els anglesos ho pronuncien, ar-tu-pi . No és cap jeroglífic, sinó l'acrònim de responsabilitat de protegir .

Va néixer el 2005 quan, per primera vegada, Kofi Annan, llavors secretari general de les Nacions Unides, a la cimera del Mil·lenni, va posar sobre el paper una idea controvertida, però que per molts significava el pas definitiu per fer de l'ONU l'organisme que protegeix els més dèbils, els explotats pels seus governants, per aturar genocidis, neteges ètniques o crims contra la humanitat. Estava molt viu el record de Ruanda, on als 90 moriren milions de persones en el més atroç genocidi comès després del nazisme. També era present el cas de Kosovo, on per aturar les matances de Milosevic l'OTAN va entrar en guerra sense una clara autorització de l'ONU.

L'any 2009, l'actual secretari general, Ban Ki-moon, va detallar l'operatiu del concepte: els estats són els responsables de protegir les seves poblacions dels anomenats crims d'atrocitats massives . Si no ho fan, la comunitat internacional té la responsabilitat d'ajudar-los a construir la capacitat de protecció. I, en tercer lloc, si manifestament són incapaços, la comunitat internacional té la responsabilitat d'intervenir. L'autorització final és del Consell de Seguretat o de l'Assemblea General.

Quan aquesta teoria estava força clara, molt estudiada i debatuda entre juristes i diplomàtics, van començar, el febrer passat, les matances a Bengasi, a l'est de Líbia. Una ciutat de la qual se sabia ben poca cosa, a mil quilòmetres de Trípoli i que Gaddafi tenia en l'oblit. Els habitants de Bengasi van ser dels primers a captar l'impacte de les revolucions àrabs, en especial la d'Egipte, i a imitar-les.

En una memorable sessió, el 18 de març, el Consell de Seguretat aprovà la resolució 1973, que autoritzava "totes les mesures necessàries" per a protegir els ciutadans de Líbia. Feia tres dies que les tropes de Gaddafi assetjaven Bengasi, que s'havia alliberat poques setmanes abans, quan milers de persones ocuparen les seus oficials i assaltaren les casernes. Hores després, l'aviació britànica, francesa i americana establia una zona de protecció aèria que cobria tot el país. Així començà la guerra de Líbia, la primera amb un aval de l'ONU basat en la revolucionària teoria del dret de protegir.

La resolució 1973 no va néixer fàcilment. Deu països van votar-hi a favor i cinc s'abstingueren. Entre aquests, dos membres permanents, la Xina i Rússia, i tres de temporals, el Brasil, l'Índia i Alemanya. El vot de Berlín va dividir la UE, però la incomoditat provocada per aquesta decisió, que s'explica només per raons històriques i tàctiques de la coalició democristiana-liberal, va fer que Alemanya no vetés l'acció subseqüent de l'OTAN ni el suport que els europeus li van donar. "Ens hem abstingut, però no bloquejarem la intervenció", es va mig excusar Angela Merkel a la cimera de París, on l'endemà del vot es decidí anar a la guerra.

Les abstencions dels altres quatre països mostren punts grisos: la responsabilitat de protegir és un concepte occidental. A fora, això de la ingerència, i sobretot l'ús de la força per intervenir, incomoda. En nombre d'habitants, els països que es van abstenir representen poc menys de la meitat del planeta i no estan gens convençuts que l'ONU tingui dret a ficar-se en els afers interns dels estats. Ho veuen com un instrument de les antigues potències colonials.

Aquests dubtes, a més, amb el temps s'han fet més profunds. La innovadora resolució 1973 va autoritzar l'ús de la força a través de l'eufemisme "utilitzar tots els recursos necessaris". Però, autoritzava la resolució a fer caure el règim? O, com es podia protegir els civils sense enderrocar Gaddafi? El ministre d'Exteriors del Brasil, l'hàbil Antonio Patriota, ho explicà gràficament introduint un nou concepte: "La responsabilitat durant la protecció". Una mena d'autorització matisada, que vol deixar clara la incomoditat de molts per haver estirat la llum verda inicial fins a donar cobertura al canvi de règim a Líbia. La polèmica està servida. Ja hi ha teòrics de les relacions internacionals que asseguren que d'intervencions autoritzades per l'ONU no n'hi haurà més. "Se n'ha abusat", diu l'expert David Rieff, un dels grans defensors, abans. Seria una llàstima. S'ha trigat molt a tenir la R2P. Ara que el 2011 ha arribat, val més que sigui per quedar-se.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT