Publicitat
Publicitat

El cost polític del deute

L' Argentina ha impagat diverses vegades el seu deute. No per això Cristina Fernández deixa de protagonitzar cimeres iberoamericanes, ni els bancs deixen de prestar al seu govern. Potser l'Argentina serà l'únic país del món que haurà passat del Primer al Tercer Món, però els seus polítics no sembla que ho estiguin passant malament per aquest motiu.

Molt diferent és el panorama polític a Grècia i Irlanda, estats que encara no han impagat a ningú però que han necessitat que algú -la UE i l'FMI- els rescati, és a dir, que els presti diners i garanties a un preu raonable. En els dos casos el rescatador ha imposat unes condicions que teòricament han d'assegurar el retorn dels ajuts, però que són molt impopulars i que han posat els seus governs contra les cordes.

Poca gent compta que Grècia pugui fer front als deutes en la seva integritat, però amb independència de com acabin aquests recats, no sembla previsible que Alemanya accepti que cap dels dos països torni a tenir una influència real a la UE.

De facto , si no de iure , passaran a ser, per molt de temps, socis de segona.

El govern espanyol observa aquesta deriva amb alarma. Fa menys de tres anys respirava autosatisfacció: Espanya seia per primera vegada en una sessió del G-20, es proclamava que havia esdevingut la novena economia mundial i el seu PIB per càpita superava el d'Itàlia i s'acostava al de França. Estava a punt de consolidar-se com una de les potències amb qui no es podria deixar de comptar.

Tot això s'esfumarà si Espanya ha de ser rescatada. Ara bé, ¿podrà fer front el govern espanyol als seus deutes? Sembla impossible. Deu gairebé el doble dels seus ingressos anuals. El dia que els tipus pugin, amb prou feines podrà fer front als interessos. Però, sobretot, cada any que passa augmenta la proporció de jubilats respecte de la població en edat laboral, cosa que implica que cada cop més persones cobren de l'Estat i menys hi contribueixen.

Espanya necessita un miracle. Aquest miracle és que Espanya es posi a treballar. Que més gent contribueixi durant més temps i menys gent cobri durant menys temps. Aconseguir-ho implica desmuntar els mecanismes que han creat l'Espanya del PER, els dies de lliure disposició, les jornades intensives, els privilegis sindicals, les prejubilacions de la banca i les elèctriques als 55 anys, la protecció als ni-ni i una taxa d'atur escandalosament elevada però que ja no sembla escandalitzar ningú. Un pagès jubilat extremeny em deia fa poc, sobre el PER: " Felipe González enseñó a los jóvenes a ser gandules ". No cal un doctorat en economia per diagnosticar els mals d'una societat malalta.

La classe política espanyola podria fer com l'argentina. En comptes d'això, imposarà doloroses reformes. L'eliminació del subsidi als aturats de llarga durada i el retard de l'edat de jubilació és només el principi del que ha de venir. Ho farà perquè no vol veure's marginada internacionalment, perquè vol continuar seient al G-20 i participant en la presa de decisions a Europa. Ortega y Gasset va escriure que Castella havia fet Espanya i que només ments castellanes eren capaces d'entendre-la. Sovint hem lamentat des de Catalunya la personalitat política castellana, però ara a Espanya la salvarà l'orgull castellà.

Mentrestant, és curiós constatar que res de similar s'observa a l'Ajuntament de Madrid, que té un deute encara més incontrolable. A Ruiz Gallardón no el preocupa la possibilitat que l'Estat espanyol (qui, si no?) hagi de rescatar el seu ajuntament. I això perquè en aquest cas el rescat significaria que l'Estat es faria càrrec dels deutes (com, si no, s'arregla la situació?). És més: Ruiz Gallardón està convençut que l'Estat no tindrà més remei que acabar fent-ho, que quan això passi ho celebrarà com un èxit polític i que els madrilenys li ho aplaudiran.

Però què passarà si, per una vegada, Espanya es comporta com un país seriós i no es fa càrrec dels deutes de Madrid? El mateix que a tantes ciutats dels EUA -Nova York entre elles- que no han estat capaces de fer front als seus deutes: impostos més alts, carrers bruts i foscos, funcionaris despatxats, escoles i centres sociosanitaris tancats...

Pel que fa al deute de la Generalitat, tant el volum com el ritme de creixement causen alarma, i amb raó. Què passaria si la Generalitat no pogués fer front a les seves obligacions? A qui podria demanar auxili? És fàcil imaginar el preu que es cobraria un govern espanyol per socórrer una Generalitat insolvent. Les formes es mantindrien, però Catalunya perdria l'autonomia i el prestigi. Irònicament, aquest deute letal per a l'autogovern s'ha acumulat en els darrers anys, mentre la classe política catalana batallava per un nou Estatut que se suposava que l'havia de protegir definitivament.

L'Estat espanyol, l'Ajuntament de Madrid i la Generalitat s'ofeguen en els seus deutes. Que algú els hagués de rescatar implicaria, respectivament, una humiliació, un èxit i vendre's l'ànima. Qui ha dit mai que el món és un lloc just?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT