Publicitat
Publicitat

La delicadesa de la tasca d'ensenyant

M' he dedicat a la vora trenta anys a l'ensenyament. Com a punt de partida tenia una carrera de filososfia i lletres, romàniques hispàniques, a la Universitat de Barcelona, acabada el 1971. Ho hauria hagut d'escriure, doncs, en castellà, perquè amb aquesta única llengua es feien totes les classes en aquells anys i la visió castellana del que és hispànic va ser quasi l'única. Cal exceptuar unes classes voluntàries de català normatiu, que ens van oferir quan jo cursava un dels últims cursos; a més, és clar, aquelles referències que alguns dels professors feien a la llengua catalana quan ensenyaven dins l'aula, per posar un exemple destacat, les del professor Badia i Margarit.

Acabada la carrera, vaig trobar feina per impartir classes d'història de l'art i de llengua i literatura espanyoles a l'antic batxillerat i, després, la segona matèria esmentada a la formació professional. Mentrestant, m'anava formant en català, de forma autodidacta i en classes al CIC. Vaig començar a treballar en diversos centres, per compte d'Òmnium Cultural, que havia aconseguit introduir una hora o dues de català a la programació d'EGB i BUP. Quan van convocar-se les primeres oposicions a agregat d'institut en llengua i literatura catalanes m'hi vaig presentar. Una història similar a moltes altres persones de la meva generació. Algunes escriptores, com la Maria Mercè Marçal, va tenir una trajectòria com aquesta.

De l'experiència d'aquells anys, no he abandonat la idea que ensenyar és establir un diàleg amb cada grup-classe i amb cada individu del grup. Que ensenyar mai no hauria de ser, tan sols, despatxar un programa de tema en tema fins a acabar-los, per molt interessant que sigui cada un d'ells. Els alumnes són criatures o joves en creixement, avancen en anys clau cap a la persona que seran d'adults. La de mestre i de professor és una feina d'una immensa delicadesa interior, que no és gaire perceptible en el dia a dia si no formes part d'aquell àmbit. Se sap que les qualitats de la persona que fa d'ensenyant poden destapar o enlairar vocacions, habilitats, voluntat dels alumnes. Quan aquell diàleg que s'estableix el primer dia de curs es manté, hi ha esperança fins en els casos més complicats. La majoria d'alumnes amb qui jo vaig entrar en relació, ara, al cap dels anys, em semblen excel·lents o bons. Sí que n'hi va haver alguns que em van fer passar neguit i en els quals vaig sentir que havia fracassat, que el diàleg s'havia estroncat o no s'havia arribat a establir mai. Però em sembla que van ser pocs.

Actualment també visito escoles i instituts, de forma esporàdica, en un paper passavolant més aviat adornat pel fet d'haver escrit un llibre, proposat pel departament de llengua i literatura del centre, i llegit obligadament pels alumnes. D'aquesta experiència me n'arriben sensacions no pas gaire diferents de quan jo formava part del professorat. En la seva majoria continua nodrint-se de persones assenyades, sovint entusiastes, que volen comunicar allò que dominen i valoren. Però la societat ha canviat bastant en aquests dotze cursos en què jo no sóc cada dia a l'aula. Els canvis deguts a les possibilitats de les noves tecnologies, l'augment de nens i de joves arribats de països i cultures diferents, el poder abusiu d'una mena de programes a la televisió, la dificultat de subratllar l'esforç i la voluntat com a qualitats molt positives. S'ha dibuixat un panorama, que, en alguns casos, omple de dificultats la feina dels ensenyants. I encara que el tant per cent de professors amb ganes de treballar continua sent molt alt, les dinàmiques dels centres, el desgast del dia a dia amb joves, enfonsen segons quines expectatives.

Hi ha una qüestió que no se sol conèixer gaire i que és la gota persistent que acaba fent descarrilar l'energia, els coneixements i la bona disposició d'alguns ensenyants. El professor sol patir-la en silenci. Em refereixo al rebuig d'un alumne o més, que es capta en la passivitat dels gestos. L'estudiant que no mira el text, que no resol l'exercici, que no està atent, però que es manté, sense molestar per acció, distant d'allò que s'esdevé a l'aula. Aquell a qui tant li fa aprovar com suspendre. Per una o més causes rebutja l'assignatura, el professor. De vegades, els companys, el lloc on viu, l'escola, la societat sencera. I si llavors fallen els ponts de relació? Pot passar que, quan els pares d'aquests joves són cridats als centres per mirar d'intervenir en la seva passivitat, no hi acudeixin, o bé, que es declarin impotents davant del tutor. L'escola necessita suport psicològic, el professor pot detectar alumnes amb dificultats serioses, però resoldre-les queda fora del seu abast.

No es pot estalviar amb certes necessitats, amb temps de diàleg de cada implicat amb la resta, amb consultes a professionals, amb activitats de lleure ni amb els espais necessaris per practicar esports, teatre o conferències. La raó que hi veig és que la societat sencera haurà de suportar la dissort d'aquell estudi ant que, sense causa visible, sosté la mirada de rebuig davant del mestre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT