Publicitat
Publicitat

El desconcert de la classe mitjana

He arribat a tenir un alumne que pagava un euro als companys si li lligaven les sabates o li duien la motxilla.Quan vam avisar casa seva del que passava, la mare va contestar que ella de petita havia patit molt i que no volia que el seu fill patís gens!
(Comentari d'un lector a un article anterior)

La història del món occidental és la del triomf de la classe mitjana. El conjunt integrat pels petits i mitjans empresaris, els professionals, els obrers especialitzats i els directius no ha deixat de guanyar pes en les nostres societats fins fa ben poc. Ara la classe mitja na està en retrocés. Si bé alguns dels seus elements aconsegueixen ascendir a la classe superior, són molts més els que passen a tenir un nivell de vida molt inferior al dels seus pares o al que tenien fa unes dècades.

Es tracta d'un fenomen molt preocupant, perquè la classe mitjana és el fonament de la democràcia i perquè l'aspiració a l'ascens entre les classes baixes és el que ha donat estabilitat a les nostres societats.

Als Estats Units, amb un mercat laboral molt fluid, la reducció dels salaris reals és un fenomen que s'observa des de fa poques dècades. A Espanya, amb un mercat molt rígid, el fenomen està resultant molt sobtat: mentre que els pares aconsegueixen mantenir els ingressos o prejubilar-se en condicions avantatjoses, els fills no troben feina o bé en troben en condicions precàries.

Fins fa ben poc, la classe mitjana no només era capaç de reproduir-se -els fills en continuaven formant part- sinó també d'engreixar-se amb molts fills de la classe obrera i de la immigració. En canvi, avui el fenomen és el contrari: els fills de la classe mitjana es pregunten si el mileurisme és una estació final o només una fita en un procés de progressiva degradació salarial.

El motor d'aquesta erosió és la globalització, perquè ha fet que la indústria s'hagi desplaçat als països emergents i hagin desaparegut infinitat de llocs de treball de mitjana qualificació. Contràriament al que opinen molts, la globalització no ens condemna a l'atur: la capacitat del sistema per generar llocs de treball de baixa qualificació (servei domèstic, atenció a la tercera edat, restauració, jardineria, etc.) és pràcticament il·limitada. Són llocs de treball d'aquest tipus els que es preveu que es crearan arreu del món occidental. Es tracta de llocs de treball protegits de la competència internacional perquè el servei s'ha de prestar ara i aquí. El problema és que es tracta de feines de molt baixa qualificació i, per tant, oberts a la immigració.

En la meva opinió, els indignats i els xenòfobs són dues cares de la mateixa moneda: el pànic de la classe mitjana a un futur sinistre. Els primers -més cultes- protesten per una gestió de la cosa pública que consideren incompetent i corrupta. Els segons -més simples- es conformarien amb menys competència a l'hora de buscar feina i a l'hora de rebre suport públic.

Poc o molt, tant els uns com els altres deixaran la seva empremta en la política a casa nostra, però no alteraran l'impacte de la globalització en el mercat laboral.

Una cosa sí que podem notar: que la classe mitjana de fa una generació va gestionar molt més bé la seva successió. Potser perquè la classe mitjana d'aleshores recordava les privacions de la guerra o perquè estava literalment envoltada de pobresa, els pares de família intentaven inculcar als fills la necessitat d'esforçar-se per mantenir l'estatus: se'ls procurava donar una formació superior a la mitjana i es procurava que aprenguessin a treballar o a fer treballar. Potser perquè fa molts anys que no coneixem la guerra, o potser perquè la pobresa havia desaparegut dels nostres ulls, la classe mitjana del present no ha fet el mateix esforç amb els seus fills, que han crescut pensant-se que el nivell de consum estava garantit. Se'm fa difícil no evocar la imatge de les filles del Sr. Rodríguez Zapatero disfressades de gòtiques a Washington en un dia lectiu. Mig Espanya va riure's de la imatge. Ara bé, ¿quants pares són capaços d'imposar a les seves filles una indumentària raonable per assistir a classe i quants pares serien capaços de no endur-se-les a Washington en un dia lectiu si en tinguessin l'oportunitat? Em temo que molts menys del que seria convenient.

El pitjor és que la classe mitjana ha baixat la guàrdia justament quan els xinesos estava aprenent a industrialitzar-se i justament quan mig món estava decidint emigrar aquí.

Hi ha la possibilitat que el nen a qui la mare no vol obligar a cordar-se les sabates acabi sent un empresari d'èxit. Me l'imagino més com un indignat o com un xenòfob del futur. El que no puc és imaginar-me'l for mant part de la classe mitjana.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT