El director frau de l’Oficina Antifrau
Vaig conèixer poc David Martínez Madero, el director fundador de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC). Em consta, i ho vaig poder comprovar, la seva integritat i entrega personals. El rigor i seriositat. Era un gran professional i una bona persona. Havia estat fiscal anticorrupció i vivia envoltat de fortes mesures de seguretat, amenaçat per màfies internacionals. Va costar molt engegar l’OAC, entre altres coses perquè no s’hi volia posar per passar l’estona. Volia una institució ambiciosa. Teníem el millor home disposat, però hi havia resistències polítiques, molta por que fes bé la seva feina, que aixequés la catifa de l’oasi català. Molta preocupació per la seva independència de criteri. Va ser nomenat el maig del 2009 pel Parlament, de qui depèn la institució, en el tram final d’un govern tripartit agònic. Martínez Madero va continuar uns mesos amb el govern d’Artur Mas i després la seva mort sobtada i prematura va impedir que l’Oficina aixequés el vol. El seu relleu ja va ser fruit d’un acord a la manera antiga, un consens entre les forces vives del règim de la Transició: CiU, el PP i el PSC. Ja no es va buscar el millor, sinó la mediocritat pactada. Es va tornar a posar el fre. Va tornar a guanyar la por. El llistó va baixar de cop. Des d’aleshores l’OAC no ha fet res de bo, res de rellevant. Res. I ara ja sabem que, a més, ha fet coses d’una ètica reprovable.
Si avui Martínez Madero contemplés la insubstancial i malèvola actuació del seu successor Daniel de Alfonso, sentiria ràbia i decepció. El que havia de ser una institució capdavantera, per prestigiar i regenerar el nostre sistema democràtic, per ajudar a construir un nou país més net, s’ha anat devaluant i diluint. Fins a embrutar-se. Les gravacions que han sortit a la llum en són una patètica demostració, i la defensa que n’ha fet De Alfonso, encara més. Revelen l’intolerable ús partidista d’una institució la independència política de la qual hauria de ser un dels seus pilars. Mostren la gran capacitat de corrompre organismes públics que té l’estat espanyol, inclosa la Catalunya autonòmica. Mostren la inanició d’aquest sistema de tan minsa qualitat democràtica. I mostren, esclar, que les persones sí que fan la cosa: Fernández Díaz és un polític tòxic, ideològicament obcecat, que no serveix les institucions sinó que les fa servir instrumentalment. I De Alfonso és algú que en lloc de controlar i fer transparent el poder i, per tant, de marcar-ne totes les necessàries distàncies preventives, es mostra servilment disposat a participar en el joc pervers del ministre consistent a fer investigacions a la carta per esquitxar polítics enemics.
L’actitud, les formes i el fons de De Alfonso són un frau per a l’Oficina Antifrau, una institució pionera i tan cabdal com a hores d’ara ineficaç i sota sospita. A dins hi té bons professionals, però ara costarà tornar a prestigiar-la. Una vegada més s’ha demostrat que costa molt construir i ben poc destruir. De Alfonso ha truncat el brillant moment fundacional que ens va brindar Martínez Madero. Ha fet eficaçment allò per a què se’l va nomenar: focs d’artifici, aparença. Sota una màscara d’home dialogant i seriós, la seva missió era no fer res. Permetre que tot seguís si fa no fa igual. I, quan calgués, donar un cop de mà al patriotisme castís dels seus amics, que sempre són els qui tenen la paella de l’Estat pel mànec: “Jo sóc espanyol per sobre de tot”. La seva resistència a dimitir, la incapacitat d’entendre que a base de reunions conspiradores ha traspassat totes les línies vermelles, forma part de la mediocritat moral gràcies a la qual va ser escollit en el càrrec.
Quan aquest diumenge votem, perquè malgrat tot hem de votar, tinguem present aquest present que ens recorda tant un passat que es resisteix a desaparèixer. I pensem com i amb qui volem fer el nou país del futur.
