Una dona baixa de l’autobús
Tothom sap qui és. Un home, d’uns seixanta anys, que sempre va vestit de dona. Amb perruca, amb les galtes vermelles de nina pepa, de dibuix animat japonès. Els llavis sempre sobtats, com si xuclés amb canya un refresc infinit. Duu un vestit que sembla de lloguer de teatre de tresillo i unes sabates de taló donades i ratades (no en té d’altres, ja es veu). Agafa l’autobús i sempre enraona amb el conductor. A primer cop d’ull li atribuiries un caràcter histriònic que no té. És un home vestit de dona. No vol o no pot ser una imitació realista, és una imitació exagerada. Veure’l et fa pensar en la ridiculesa de les convencions que hem acordat, de les coses que hem dit que estan bé o malament, les correctes, les incorrectes, les normals, les anormals. Tu et maquilles, jo no. Jo ensenyo les cames, tu no. Jo porto mitges, tu no. Ara tu pots portar arracades, ara jo puc portar els cabells curts. Podríem haver-ho decidit al revés. Segur que sí.
Diumenge al matí el vaig veure baixar de l’autobús, però anava vestit d’home. No l’havia vist mai així. El vaig saludar com sempre i ell, en canvi, va somriure amb uns ulls baixos i polits com si l’hagués enxampat en una malifeta. Sense maquillar, la cara era molt més femenina. No hi tenia pèls. Els llavis, gruixuts, eren molt dolços. Es pentinava els cabells rossencs (tintats) endarrere, amb gomina, com els homes dels anys trenta. Portava roba de senyor, però de senyor mudat, cap concessió a la informalitat, a la deixadesa alegre dels mascles. Tergal i camisa rosa.
Un cop a baix es va veure obligat, qui sap per què, a donar-me una explicació: “ Es que los domingos voy a ver a mi madre. Y la pobre es muy viejita ya... ” I va marxar incòmode cap a la comoditat de casa, a posar-se la seva roba, la que el fa autèntic, la que el fa ser qui és i amb la que sempre el veig. La veig.
