El dret a decidir, als tribunals
La declaració, avui, de l’exconseller Francesc Homs al Tribunal Suprem, imputat per la seva participació a la consulta del 9-N, suposa un nou pas endavant en la rígida via judicial de l’Estat contra el dret a decidir. La negativa de l’Estat a entrar en una negociació política davant la majoritària i persistent demanda de la ciutadania catalana cada cop deixa menys marge de maniobra: la justícia, forçada pels constants requeriments governamentals, va fent el seu curs i, pas a pas, va contribuint a alimentar la distància amb la societat catalana. Portar als tribunals uns representants democràtics que volen donar sortida a la voluntat popular fent que parlin les urnes és portar l’essència de la política democràtica al banc dels acusats. ¿Es poden acusar les idees i els vots? Votar no hauria de ser mai delicte. La dinàmica estatal davant del plet català està debilitant els tribunals, convertint-los en un actor polític impropi; en definitiva, s’està afeblint l’estat de dret, enfrontant la justícia a la voluntat popular expressada a les urnes, siguin les del 9-N, les del 27-S o les del referèndum de l’Estatut, quan va començar tot.
Sens dubte, cal complir la llei, però també cal fer que respongui a la realitat, sobretot quan aquesta és democràtica, pacífica i tossuda. Portar uns polítics davant la justícia, inhabilitar-los o condemnar-los no solucionarà res. Darrere seu en vindran més. Darrere seu hi ha milions de persones que els han votat i que els demanen que compleixin la seva paraula: és a dir, que els donin la paraula per decidir quin estat volen. Si cal, mitjançant una nova legalitat catalana. L’única estratègia que s’albira darrere la judicialització és la del cansament: esgotar el moviment sobiranista, dividir-lo. Però ja acumulem cinc anys de manifestacions massives, tenim un Parlament independentista i, a l’altre cantó, no hi ha ni el més mínim gest: l’autogovern català segueix a la pràctica intervingut, econòmicament asfixiat i lingüísticament sempre sota sospita, amenaçat.
Els pronòstics segons els quals el procés es desinflaria han fracassat. I la judicialització i la negació de la política només aconsegueixen l’efecte contrari al que es persegueix: reforçar el compromís entre ciutadans i polítics sobiranistes. Estem, en fi, davant de l’ús instrumental d’una justícia que no fa sinó alimentar un sentiment d’injustícia.
