Publicitat
Publicitat

El dret a impedir la secessió

El plantejament plebiscitari del 27-S, en què les forces majoritàries aposten per proclamar la independència si guanyen, convida a anar més enllà en el debat polític, jurídic i filosòfic sobre el dret a la secessió. En campanya sens dubte se’n parlarà, però si fins ara no hem arribat a un acord, potser és millor acceptar que ens trobam en el terreny del desacord raonable.

En efecte, una vegada la independència de Catalunya té data (hipotètica) i se’n discuteixen la viabilitat i els efectes pràctics, també cal preguntar-se què pot fer l’Estat per impedir-la, si la secessió obté l’aval democràtic de la ciutadania. Existeix un dret a la unitat estatal? Si concedim que l’existència d’un dret a la secessió (unilateral) és controvertida -o no hi ha acord sobre les condicions per exercir-lo-, quin dret té l’estat afectat a impedir la secessió quan s’intenta dur a la pràctica? ¿Hi ha mecanismes legítims en democràcia per impedir-la de manera forçosa?

El meu punt de vista és que no existeix un dret general a la secessió. Això significa que els estats raonablement democràtics, liberals i justos en l’acomodació de la diversitat gaudeixen d’una presumpció a favor de la seua unitat. Essencialment, es tracta d’una interpretació del que diu la famosa resolució 2625 d’octubre del 1970 de l’ONU, que condiciona la protecció de la integritat territorial dels estats al fet que disposin d’un govern plenament representatiu de la totalitat de la seua població.

Dit això, a la Catalunya del 2015, després del fallit procés de reforma estatutària i els conflictes institucionals posteriors, hi ha bons arguments per qüestionar la presumpció favorable a l’ statu quo espanyol, i rebutjar per tant la legitimitat d’apel·lar a un hipotètic dret a la unitat estatal. En altres paraules, si el dret a la secessió de Catalunya és discutible, tant o més ho és el dret de l’estat espanyol a impedir-la per la força.

És evident que, entre el reconeixement d’un dret a la secessió (que implica l’obligació de respectar-la i cooperar en la constitució d’un nou estat) i el reconeixement d’un dret a impedir la secessió, hi ha un espai per a la política i la geopolítica. En aquest espai s’hi situen totes les actuacions de l’estat afectat (o tercers estats) per desincentivar la secessió o incrementar-ne els riscos, costos i incerteses, sense arribar a fer res per impedir-la a la força si aquesta segueix sent la voluntat majoritària de la població d’un territori.

Cal recordar que Allen Buchanan (si fa no fa, el pare de les teories de la secessió) dedica bona part del seu llibre Secession: the morality of political divorce (1991) a discutir en quines circumstàncies estaria legitimat un estat per impedir a la força la separació d’una part del seu territori. Segons Buchanan, no només és discutible l’existència d’un dret a la secessió, sinó que hi ha casos en què l’estat afectat pot impedir-la activament. Però, si més no, resulta curiós que aquesta línia de debat hagi estat ignorada per la gran majoria de teòrics de la secessió.

L’única explicació que trob sobre aquest desenvolupament del debat teòric dels últims vint-i-cinc anys és la següent: els teòrics que neguen l’existència d’un dret general a la secessió admeten que és legítima quan l’estat sotmet un grup de població a discriminació, repressió o vulneració dels seus drets individuals o col·lectius. A la vegada, però, si un territori intenta independitzar-se (encara que sigui sense una “causa justa”), l’estat només pot impedir-ho a la força vulnerant els principis liberals, democràtics i d’acomodació de la diversitat. Una vulneració que, en cas de produir-se, legitimaria a posteriori la secessió. Aquesta paradoxa justifica, resumidament, per què no existeix o ningú no defensa un dret a impedir la secessió.

Tornant aquí i ara, resulta evident que l’estat espanyol fa i seguirà fent el que políticament cregui més eficaç per desincentivar el suport a la independència. El discurs de la por, en els precedents comparables, ha estat prou eficaç per derrotar democràticament els moviments secessionistes (almenys a curt termini). Altres mesures que s’han arribat a proposar, com suspendre l’estat d’autonomia, jutjar o empresonar els polítics independentistes que han liderat el procés, il·legalitzar formacions polítiques, prohibir mobilitzacions o fins i tot decretar l’estat de setge, no tenen precedents històrics comparats ni es poden emparar en un inexistent (legalment i moralment) dret a impedir la secessió. Al contrari, legitimarien la independència de Catalunya davant molta gent que, avui dia, es pot qüestionar si està justificada.

Més continguts de