Publicitat
Publicitat

Una economia fàcil i inútil

Fa uns dies vaig llegir a The American Economic Review , una de les revistes capdavanteres en aquest camp, un article aparentment molt fiable que argumentava, amb un gran luxe de detalls, que l'elevat índex d'atur dels EUA tenia profundes arrels estructurals i no es podia resoldre a curt termini. El diagnòstic de l'autor era que l'economia nord-americana no era prou flexible per fer front als ràpids canvis tecnològics. L'article era especialment crític amb mesures com el subsidi d'atur, que en realitat perjudiquen els treballadors perquè no els incentiven a adaptar-se.

Sí, d'acord, hi ha una cosa que no us he dit: aquest article es va publicar el juny del 1939. Uns quants mesos més tard va esclatar la Segona Guerra Mundial, i els Estats Units -tot i que encara no havien entrat en guerra- van emprendre una gran escalada militar, cosa que al final va representar un estímul fiscal proporcional a la gravetat de la crisi. I durant els dos anys posteriors a la publicació d'aquest article sobre la impossibilitat de generar llocs de treball a curt termini, als EUA l'ocupació en el sector no agrícola va augmentar el 20%, l'equivalent a la creació de 26 milions de llocs de treball avui en dia.

Així doncs, ara estem immersos en una altra depressió, no tan greu com l'anterior, però força greu. I un cop més, uns personatges aparentment solvents insisteixen que els nostres problemes són "estructurals" i no es poden solucionar a curt termini. Aquests personatges, convençuts que actuen d'una manera responsable, diuen que hem de centrar-nos en una perspectiva a llarg termini. Però la realitat és que actuen d'una manera profundament irresponsable.

Què es vol dir quan s'afirma que tenim un problema d'atur estructural? La versió habitual diu que els treballadors nord-americans estan encallats en indústries que no són les adequades o no tenen les competències necessàries. Un article molt citat últimament de Raghuram Rajan, de la Universitat de Chicago, afirma que el problema és la necessitat de treure els treballadors de sectors "inflats", com l'habitatge, les finances i l'administració.

En realitat, fa dècades que l'ocupació pública per càpita es manté més o menys sense canvis, però tant és. El més important és que, contràriament al que suggereixen aquestes històries, des que va començar la crisi, les pèrdues de llocs de treball no s'han produït sobretot en les indústries que, sens dubte, van créixer excessivament durant els anys de la bombolla. Al contrari, els llocs de treball s'han perdut a tot arreu, en gairebé tots els sectors i professions, com va passar a la dècada del 1930. A més, si el problema fos que molts treballadors no tenen les competències necessàries o estan en un lloc equivocat, seria lògic que els treballadors amb les competències necessàries i en el lloc adequat aconseguissin grans augments salarials. Però la realitat és que al món laboral hi ha molt pocs guanyadors.

Tot això fa pensar que no estem passant pels problemes inicials d'alguna mena de transició estructural que a poc a poc s'anirà normalitzant, sinó que més aviat hem d'afrontar una falta generalitzada de demanda, la mena de falta que es podria i s'hauria de curar aviat amb mesures governamentals destinades a impulsar la despesa.

Així doncs, per què aquesta insistència obsessiva a afirmar que els nostres problemes són "estructurals"? I, sí, vull dir obsessiva. Fa anys que els economistes debaten aquest tema, i els estructuralistes no accepten un no com a resposta, per moltes proves que els presentin en sentit contrari.

Gosaria suggerir que la resposta és que afirmar que els nostres problemes són profunds i estructurals serveix d'excusa per no actuar, per no fer res per alleujar les dificultats dels aturats.

No cal dir que els estructuralistes diuen que no s'inventen cap excusa. Segons ells, el que volen dir és que no ens hem de centrar en solucions ràpides sinó en mesures a llarg termini, tot i que normalment no està gens clar en què consisteix, exactament, aquesta política a llarg termini, a part dels sofriments que infligeix als treballadors i als pobres.

En qualsevol cas, fa més de 80 anys John Maynard Keynes ja la tenia ben clissada, aquesta gent. "Però això del llarg termini -va escriure- és una orientació enganyosa per als afers actuals. A llarg termini tots estarem morts. Els economistes s'assignen una tasca massa fàcil, massa inútil, si en èpoques tempestuoses només ens saben dir que, quan la tempesta s'hagi allunyat, el mar tornarà a la calma".

Només m'agradaria afegir que inventar-se motius per no fer res de cara a l'actual atur no és només cruel i antieconòmic, sinó que també és una mala política a llarg termini. Perquè cada vegada hi ha més proves que els efectes corrosius de l'alta taxa d'atur projectaran una ombra sobre l'economia del futur durant molts anys. Cada vegada que un polític prepotent o un expert comenci a parlar del llast que representa el dèficit per a la pròxima generació, recordeu que el principal problema que afronten els joves nord-americans d'avui no és la futura càrrega del deute. Una càrrega que, per cert, probablement les retallades prematures de la despesa no alleugereixen sinó que fan més feixuga. Ben al contrari, la falta de llocs de treball és el que impedeix a molts titulats universitaris incorporar-se a la vida laboral.

Per tant, tota aquesta xerrameca de la desocupació estructural no afronta els nostres autèntics problemes, sinó que els defuig, optant per la sortida més fàcil i inútil. I ja és hora que s'acabi.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT