Publicitat
Publicitat

Els fills de George Clooney

A Els idus de març George Clooney no és Cèsar, només és un polític demòcrata nord-americà que aspira a ser president per canviar el país. En els pocs dies en què transcorre l'acció, la teranyina del poder l'acaba embolicant a ell i als qui l'envolten. La política ja les té, aquestes coses. Fer-se gran sovint és sinònim de renúncies, a vegades doloroses. La classe política catalana des de la Transició fins avui en sap força, d'això. Ens hem acostumat a quedar-nos a mitges.

El meu primer acte polític va tenir lloc el 1973, quan amb 8 anys vaig anar a veure el meu pare a la presó Model. Havia sigut un dels 113 detinguts de l'Assemblea de Catalunya a la parròquia de la Maria Mitjancera, a Barcelona. Llavors tot era possible. Fa uns dies el meu fill gran, de 16 anys, em va preguntar, escèptic, si serviria per a res això de l'Assemblea Nacional Catalana, que entronca amb la de fa 40 anys. És jove però no tonto i comença a estar escamat que li expliquem sopars de duro tenyits d'impotència.

Vaig recordar l'anècdota quan ahir, durant la sessió maratoniana de l'ANC al Palau Sant Jordi, va veure's a la pantalla de l'escenari l'eslògan amb què acaba l'espot publicitari protagonitzat per un nen: "No li expliquem un conte, construïm-li un país". El missatge insistent de l'acte era aquest: la independència no és la fita, no és el final de res, no és una utopia ni va contra ningú. És l'inici d'un camí per construir un país més just. Ens podem permetre renunciar-hi?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT