Publicitat
Publicitat

Una història reial

R eis d'Orient i Borbons . Abans d'ahir al vespre, al bell mig de la Cavalcada de Reis a Tremp, vaig sentir diverses converses que no feien referència, com sembla que seria menester, a la fantàstica tríada de monarques vinguts de l'Orient, sinó als membres d'una altra família reial, aquesta de carn i ossos. Aquest fet no va fer sinó ratificar-me que, en el conjunt de les festes nadalenques d'enguany, s'ha produït una sensible pèrdua de protagonisme dels entranyables Melcior, Gaspar i Baltasar. La causa? Les malifetes dutes a terme per un personatge de la casa reial espanyola que, fins no fa gaire, era considerat per moltes de les nostres conciutadanes com el gendre ideal.

Monarquia i Catalunya . En aquest sentit, diuen els entesos que les activitats presumptament il·lícites i realment immorals del basc Iñaki Urdangarin -guipuscoà per acabar-ho d'adobar, i aquí dono una pista perquè la caverna mediàtica descobreixi els tres peus del gat i comenci a teixir una nova teoria de la conspiració- són l'origen d'una tempesta que, si no amaina, podria comprometre de manera molt seriosa el futur de la Corona. I això malgrat els desitjos del conseller Felip Puig, que en un atac de sinceritat a COMRàdio es va declarar "monàrquic per interessos nacionals", abans d'afegir que preferia Joan Carles com a rei a Aznar o Bono com a presidents d'una hipotètica tercera república espanyola. I jo al gran Toni Albà abans que al ros de Los Morancos, Paquirrín o el Dioni, no et fot!

Joan Carles versus el Pilós . Les declaracions del conseller d'Interior van coincidir amb l'aparició d'una oportuna entrevista de Sònia Casas a Armand de Fluvià a la revista Sàpiens d'aquest mes que encara embolica més la troca. Segons el prestigiós heraldista, el rei -i sogre d'Urdangarin- Joan Carles I és descendent directe de personatges com Carlemany i -valga'm Déu!- el comte Guifré el Pilós. Sí, el pare de la pàtria catalana, l'home que, segons una llegenda molt posterior, va crear la nostra senyera amb la sang que li brollava d'una ferida causada en ple fragor de la batalla contra els infidels.

Malsons i esgarrifances . He de confessar-los que durant dies no m'he pogut treure aquest fet del cap i que, fins i tot, algunes nits els malsons han fet acte de presència en el meu descans. Així, tant m'esgarrifava contemplant la reina Sofia saludant amb la mà oberta des del tron d'Ermessenda de Carcassona, com em semblava distingir Jaime de Marichalar -vestit amb pantalons de quadres verds i jaqueta lila- entre els herois que defensaven Barcelona aquell dramàtic 11 de setembre del 1714. I Iñaki Urdangarin? No els menteixo si els explico que els meus somnis me'l van mostrar cavalcant, armat amb dos pedrenyals que ocultava sota una capa, al costat del mític Perot Rocaguinarda.

Modernitzar un anacronisme? Però més enllà dels meus malsons, crec que val la pena destacar que, durant les últimes setmanes, els debats sobre el futur de la monarquia han estat molt més intensos que en els darrers 35 anys. Tant als mitjans com al carrer. En aquest sentit, una de les qüestions més recurrents que he llegit i sentit ha estat la de la necessària modernització de la institució. Adaptar-la als nous temps, afirmen. Què volen que els digui, a mi modernització i monarquia em semblen dues paraules que no s'ajunten ni amb saliva dejuna.

Privilegis genitals . D'una banda, els reis i els seus hereus gaudeixen d'uns privilegis aconseguits per via genital, la menys democràtica de totes les vies, que no estan a l'abast de la resta de mortals. De l'altra, si modernització vol dir eliminar algunes de les obligacions que des de temps ancestrals també van lligades al càrrec -com no casar-se amb periodistes separades, sinó amb la princesa de sang blava que pertoca, encara que sigui curta de gambals- jo prefereixo, mal per mal, que conservem tots els anacronismes. I qui no vulgui pols, que no vagi a l'era o, en unes altres paraules que podria subscriure el mateix Joan Tardà, que proclami la República!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT