Publicitat
Publicitat

La importància d'inventar el futur

Aquests dies, les aules virtuals del màster en literatura en l'era digital de la UB/Grup 62, que tinc el plaer de dirigir, treuen fum. Les declaracions de la consellera d'Ensenyament en què anunciava la congelació del procés de digitalització de les aules inevitablement ens fan pensar en la fragilitat i la inconsistència de les polítiques educatives al nostre país. El tema ens interessa especialment per tal com analitzem l'ús a les aules de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i les TAC (tecnologies de l'aprenentatge col·laboratiu). Amb tot, si analitzem l'impacte de la mesura veiem que ha estat rebuda amb mostres d'alarma i d'alleujament a parts iguals.

Deixant de banda els aspectes econòmics i centrant-nos en l'impacte conceptual i pedagògic de la decisió, hi ha qui ha emmarcat la retallada en un involucionisme tecnològic proper al negacionisme. Mentre que a l'extrem contrari, molts mestres que no havien paït gens bé la decisió de l'anterior govern d'introduir els netbooks a l'aula sense pràcticament cap formació o amb una formació de mínims respiren tranquils. Sigui com sigui, es pot llegir l'anunci com una mostra del recel que encara generen les tecnologies aplicades a l'ensenyament i, alhora, com un tret preocupant de la improvisació i precarietat que pateix el nostre sistema educatiu, que sempre comparem amb l'èxit del sistema nòrdic. Estic desenvolupant un projecte amb col·legues de Finlàndia i em resulta inevitable establir el paral·lelisme: el seu èxit es deu a un procés sòlid i coherent, que no s'improvisa d'avui per demà, per molta crisi o retallada pressupostària que hi hagi.

Valéry pensava que el futur mai no acaba essent com se'ns havia dit que seria.

La consellera ha fet com el periodista canadenc Robert Fulford, autor d' El triomf de la narrativa: Storytelling a l'era de la cultura de masses (2001), que va afirmar: "He vist el futur i no funciona" i ara pleguem veles.

Que l'ensenyament passa per la tecnologia és irreversible; ara bé, per parlar d'un veritable pla de digitalització escolar calen molt més que ordinadors. Fa falta una bona estructura de xarxa wifi, punts d'alimentació a les aules, canons de projecció i, lògicament, un canvi en la concepció del tipus de docència que cal impartir; saber amb quins materials i amb quina finalitat fem ús de la tecnologia i com ens pot servir per connectar amb els nostres estudiants. Avui més que mai cal replantejar com ha de ser aquesta acció docent que passarà per dispositius tecnològics (continents), materials didàctics digitals que es caracteritzin per aportar valor afegit i que explotin totes les potencialitats que la xarxa digital ofereix a l'ensenyament (continguts).

En el primer article que vaig escriure per a l'ARA, el dia de la seva inauguració, parlava de la hipermoderna societat desorientada en què vivim. Vaig argumentar com un entorn tecnològicament assistit no assegura una bona acció docent perquè qui ensenya en darrer terme és el professor i obviar aquest punt i no atendre el professorat i les seves necessitats formatives, prestigiant socialment la seva feina, formant-lo en l'ús de les TIC, valorant els processos d'innovació i creativitat, significa fer esforços que probablement seran inútils.

Diem que la civilització comença quan tenim consciència de la memòria. Els nostres enfocaments pedagògics són deutors d'aquest plantejament, però la problemàtica de substituir l'historicisme, una mirada sobre la cultura com a text col·lectiu en clau de passat, a fer-ho (només) en clau de present ens passa una factura important: el culte a la informació i la seva immediatesa, que porta associada una determinada substitució de la memòria i de la producció de sentit que neix del diàleg amb el passat.

Jo ho tinc clar: la lectura juga aquí un paper decisiu. Llegir significa descodificar, pensar, associar, combinar, dialogar, comprendre. I llegir literatura és la millor manera d'aprendre a fer-ho en el seu nivell més complex, més elevat. Cal, doncs, recuperar la cultura de l'esforç del treball i establir una estratègia global en termes educatius que permeti la recuperació d'una alfabetització de qualitat, també digital, de la cultura humanística, en definitiva, i del paper fonamental que té la lectura (amb independència del suport en què es llegeixi o fins i tot fent servir els nous suports com a aliats) com a estratègia crítica fonamental per a l'ensenyança.

Schopenhauer deia que llegir és pensar en un cervell aliè. Confio profundament en el paper formador i transformador de la literatura. Crec en l'ensenyament i en els seus professionals, en la seva importància en termes de societat, de país; però també en termes epocals, és a dir, tecnològics; per això penso que encara som a temps d'abordar una reforma ambiciosa, recuperar el rumb i sortir de la desorientació. Perquè ja se sap que la millor manera de predir el futur és inventar-lo.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT