Publicitat
Publicitat

El 2011: l'any de la (mala) iniciativa

Aquest serà un any fantàstic per a les iniciatives de pau al Pròxim Orient, però segurament molt dolent per a la pau al Pròxim Orient. Impulsats per tota mena de motius (excepte el correcte) per arribar a un acord, israelians, palestins i nord-americans estan estudiant diversos plans i propostes de pau. No n'hi ha cap que sigui gaire prometedor. És molt probable que el 2011 acabi sent un any en què es farà molta comèdia i en què tots tres voldran treure's la pressió de sobre i desviar-la cap als altres, en lloc de prendre les decisions necessàries per assolir un pacte. Però aquesta és la trista realitat quan israelians, palestins i nord-americans són incapaços de fer els sacrificis requerits.

Els xinesos l'haurien d'anomenar "l'any de la iniciativa" (en realitat, "la mala iniciativa"). És molt probable que durant els pròxims mesos vegem un munt de processos, però no gaire pau. Els profunds canvis que ara s'estenen com foc en rostoll pel món àrab han descol·locat a tothom, fan més difícil l'adopció de decisions valentes i han agreujat les diferències entre el món àrab, el palestí i l'israelià sobre què cal fer per tirar endavant un procés de pau seriós. Després d'aquests esdeveniments, l'administració Obama també intenta donar una resposta que estigui a l'altura de la primavera àrab i, pel que fa a Líbia i potser a altres llocs, de l'hivern àrab.

És, doncs, el moment idoni per desplegar una activitat frenètica en el procés de pau, però sempre per motius equivocats. Comencem pels israelians. És possible que el primer ministre, Benjamin Netanyahu, sempre recelós dels plans d'Obama i sensible al seu creixent aïllament, estigui preparant una iniciativa israeliana per tal d'avançar-se a d'altres que li resultin més hostils.

Probablement la iniciativa serà de caràcter transitori i farà èmfasi en una independència provisional. Gairebé segur que no satisfarà les exigències palestines, tot i que potser estableix un important precedent: el fet que un primer ministre del Likud estigui disposat a retirar-se de grans extensions del territori cisjordà. Tanmateix, gairebé segur que el fet d'intentar conciliar les exigències de la seva coalició amb la necessitat de defugir les pressions nord-americanes convertirà en insatisfactòria qualsevol iniciativa israeliana. L'única pregunta és si serà prou bona perquè els EUA l'assumeixen i provin de vendre-la als palestins.

Pel que fa al president Obama, el seu fracàs a l'hora de promoure unes negociacions serioses entre israelians i palestins encara cou. L'excés de retòrica en arribar al govern, la imprudència de la seva petició d'ampliar la moratòria dels assentaments i massa fe en el seu poder de transformació han xocat amb la realitat. Però Obama no ho ha deixat córrer. Ara, arran d'aquests grans canvis al món àrab, hi haurà pressions per utilitzar el procés de pau per contrarestar la radicalització, fer front a l'Iran i demanar-li que sigui conseqüent amb la seva convicció que la pau arabo-israeliana és fonamental per als interessos dels EUA.

Alhora, el president és conscient que les possibilitats de pau són llunyanes, mentre que les eleccions són a prop. És prou llest per saber que ara és impossible cap acord. Així doncs, per què caldria arriscar-se ara a barallar-se? Això no li ha d'impedir fer pública la posició dels EUA sobre el problema del territori, Jerusalem, els refugiats i la seguretat, en un intent de recuperar la credibilitat nord-americana i pressionar els israelians. Si el president de l'Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, acceptés aquestes idees, Obama estaria en condicions de collar Netanyahu.

No cal dir que tot això és més fàcil sobre el paper que en la pràctica. Que el president declari quins són els seus punts de vista no contribueix gaire a la credibilitat dels EUA si aquestes opinions no interessen o només reben un grapat de "no" o de "sí, però" . Ens trobem un altre cop amb aquest problema tan empipador de les paraules, en lloc dels fets. I si no hi ha gairebé ni la més mínima possibilitat de negociació, ¿per què cap possible mediador hauria de voler plantejar propostes que seran criticades, devaluades i trivialitzades?

Finalment, hi ha els palestins, que deuen treure foc pels queixals en veure que els altres àrabs surten al carrer i recuperen la llibertat. Tot i que fa poc Saeb Erekat, exnegociador de l'OAP, va afirmar que el poder del poble funciona contra els dictadors però no contra Israel, els palestins estan desesperats per entrar en acció.

I ho faran d'aquí a uns quants mesos arran d'una iniciativa de l'ONU que tindrà l'objectiu de crear un estat palestí amb una resolució, molta retòrica i un reconeixement. Això potser té un gran valor simbòlic, però no gaires repercussions. De fet, pot passar que els palestins es declarin independents allà mateix. Però això posaria de manifest la profunda feblesa de la seva situació, més que no pas la seva força. Els palestins no controlen Gaza, ni la seva presumpta capital, Jerusalem est, ni tan sols la majoria de Cisjordània.

No és un panorama gens engrescador, per descomptat, però és una descripció objectiva del que passa quan hi ha manca de lideratge, d'autèntica urgència i d'un mediador eficaç, i quan una gran distància separa les dues parts en els problemes fonamentals. Si algun d'aquests factors torna a entrar en joc, qui sap… és la terra dels miracles, i potser en veurem algun en aquest procés de pau.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT