Publicitat
Publicitat

LA LLAMBREGADA

On és l'esquerra plural espanyola?

Hi havia una vegada un senyor de Lleó que se'ns va aparèixer als nostres somnis d'infants i, armat d'una vareta màgica en forma d'"apoyaré ", va explicar-nos el conte de l'Espanya plural. I nosaltres, que en el fons som més innocents que Mimosín en un judici per assassinat amb aspror, ens el vam creure. I el que és pitjor, vam pensar-nos que allò no era un conte sinó que era la realitat.

Però, oi que va ser bonic mentre va durar? Per fi estava resolt allò que en deien l'encaix. Brotaven federalistes com broten els rosers a la primavera. Anaves a Madrid (ara sí, ciutat i no concepte) i la progressia zapaterista et convidava a sopar a la Plaza de Santa Ana perquè els expliquessis de primera mà el que era Catalunya. Fins i tot el Barça era vist amb com un actor que ajudava a cohesionar, a cosir la nova Espanya, que deixava enrere per sempre més les maneres barroeres i provincianes d'Aznar. ¿Sap allò del cosmopolitisme que tan agrada als progres de manual? Doncs hi va haver un moment en què la nova Catalunya i la nova Espanya van creure's unides per un cosmopolitisme còsmic. Però, ai las, la realitat ens ho va engegar tot a can Pistraus. Els mateixos que t'havien convidat a uns montaditos i a unes canyes van començar a dir coses com "estos catalanes, ¿pero qué cojones os habéis creído? " (sic, en boca d'un il·lustre progre que reparteix carnets de progre i treballa en una empresa que té el segell dels progres oficials del règim). S'havia acabat l'autoengany. El nostre i el seu. I així fins ara, quan les paraules Espanya i plural són un oxímoron només superat per música militar ,i quan la nostra alternativa és o bé agitar-li un pacte fiscal a la majoria absoluta del PP o bé presentar una esquerra catalana més desorientada que la figura d'Urdangarin al museu de cera. Sort n'hi ha que és Nadal i la nyonya que provoca l'afartament fa oblidar la crua realitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT