25/12/2011

On és l'esquerra plural espanyola?

2 min

Hi havia una vegada un senyor de Lleó que se'ns va aparèixer als nostres somnis d'infants i, armat d'una vareta màgica en forma d'"apoyaré ", va explicar-nos el conte de l'Espanya plural. I nosaltres, que en el fons som més innocents que Mimosín en un judici per assassinat amb aspror, ens el vam creure. I el que és pitjor, vam pensar-nos que allò no era un conte sinó que era la realitat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però, oi que va ser bonic mentre va durar? Per fi estava resolt allò que en deien l'encaix. Brotaven federalistes com broten els rosers a la primavera. Anaves a Madrid (ara sí, ciutat i no concepte) i la progressia zapaterista et convidava a sopar a la Plaza de Santa Ana perquè els expliquessis de primera mà el que era Catalunya. Fins i tot el Barça era vist amb com un actor que ajudava a cohesionar, a cosir la nova Espanya, que deixava enrere per sempre més les maneres barroeres i provincianes d'Aznar. ¿Sap allò del cosmopolitisme que tan agrada als progres de manual? Doncs hi va haver un moment en què la nova Catalunya i la nova Espanya van creure's unides per un cosmopolitisme còsmic. Però, ai las, la realitat ens ho va engegar tot a can Pistraus. Els mateixos que t'havien convidat a uns montaditos i a unes canyes van començar a dir coses com "estos catalanes, ¿pero qué cojones os habéis creído? " (sic, en boca d'un il·lustre progre que reparteix carnets de progre i treballa en una empresa que té el segell dels progres oficials del règim). S'havia acabat l'autoengany. El nostre i el seu. I així fins ara, quan les paraules Espanya i plural són un oxímoron només superat per música militar ,i quan la nostra alternativa és o bé agitar-li un pacte fiscal a la majoria absoluta del PP o bé presentar una esquerra catalana més desorientada que la figura d'Urdangarin al museu de cera. Sort n'hi ha que és Nadal i la nyonya que provoca l'afartament fa oblidar la crua realitat.

stats