La llei i la democràcia
El meu avi Sebastià, que era el pare del meu pare i per qui faig el nom, va desobeir una vegada la llei, concretament, una llei franquista. El meu avi, per concretar més, era analfabet. De manera que el meu avi no va poder ni anar a costura, perquè a quatre o cinc anys ja l’havien posat a guardar ovelles, i prou greu que li sabia. Es va dedicar, per tant, a fer de pagès, que era l’entorn dins el qual havia nascut, i com a pagès va criar vuit fills, perquè l’Església s’ocupava de recordar-los, a ell i a la meva àvia Isabel, la seva esposa, que havien de tenir els fills que els enviés Déu. El franquisme tenia lleis contra aquells matrimonis que fessin planificació familiar, i els meus avis obeïen la llei.
Una altra llei franquista proveïa una modesta subvenció per als pagesos, quatre duros de merda (amb perdó) que es cobraven a través del que se’n deia Sindicato Vertical i que constituïen una almoina gairebé insultant, però que per al meu avi, com per a tants altres, suposava uns dinerons que els permetien arrodonir la mesada. Torno a dir que era un emolument miserable, però era el que estipulava la llei aleshores vigent, i els meus avis obeïen la llei.
Fins que el meu avi va descobrir que la llei l’estafava. Resulta que el responsable que li pertocava del Sindicato Vertical havia adquirit el vici de retenir els diners de la subvenció dels pagesos per especular-hi ni que fos un parell o tres de setmanes, interessos i tal. Però, per als pagesos, cobrar dia cinc o dia vint significava una diferència molt important. Ja he dit que el meu avi era analfabet, però no tonto. Al contrari, posseïa una intel·ligència privilegiada. I, a més, convé dir que, tot i ser un home encantador, era el que ara en diem un armari. Fort i quadrat, amb una veuassa de tro, la seva presència imposava.
Total, que es va plantar davant la finestreta de l’insecte del Sindicato Vertical i va fer una cosa que anava contra la llei. Va ficar la mà sota el forat de la finestreta, va engrapar l’especulador per les solapes i el va estirar fins a estampar-lo contra el vidre. I li va dir: “Demà vindré a cobrar el que em toca, i si no hi ha els diners et faré passar per sota de la finestreta”. No cal dir que mai més, ni ell ni els altres pagesos del poble, van patir cap retard en el pagament de la seva subvenció. I és que amenaçar un funcionari de l’Estat era il·legal, sens dubte, però estafar una colla de pagesos era immoral.
Penso en aquesta vella historieta familiar cada vegada que escolto Mariano Rajoy, Rafael Catalá, Fernández Díaz o García-Margallo parlant com si res del “imperio de la ley” com a garantia democràtica. La democràcia no és la llei: al contrari, tots els governs dictatorials s’apressen a blindar-se en lleis fetes a mida, com feia el mateix Franco quan prohibia l’oposició o signava execucions de mort o dictaminava que una dona sola no podia obrir un compte al banc. Tot, per llei. La democràcia no és la llei; la democràcia precisament consisteix en un equilibri de poders (legislatiu, executiu i judicial) que l’actual govern d’Espanya no ha respectat ni un sol moment.
Per això, de vegades és necessari ficar la mà sota la finestreta i proferir algun exabrupte, ni que pugui semblar il·legal. No sé si m’entenen l’exemple.
