Un llenguado sempre serà un llenguado
L’espanyolisme és com un llenguado: una cosa plana, insípida i que sempre que n’he menjat m’embafa. Hi ha qui diu que el sap cuinar, però jo no m’ho crec.
Els arguments que sentim des d’aquest dilluns i que sentirem durant molts dies per part dels dirigents unionistes (des de Rajoy fins a Arrimadas, passant per Pedro Sánchez) responen exactament a les característiques del llenguado. Aquest intent de negar la realitat més òbvia, que és que a Catalunya hi ha una majoria de ciutadans que reclamen la independència, i a més a més amanir-ho amb el clàssic argumentari de la por i la calamitat. Ja no espanta ningú però embafa a tothom. Em temo que fins i tot ells mateixos deuen estar cansats de repetir un cop i un altre un discurs tan absolutament buit de contingut. Una altra cosa són personatges com Ramon Espadaler o Miquel Iceta, a qui no es pot arrenglerar amb el bloc marmori de la negació que representen PP i C’s, tot i que tampoc no són partidaris de la independència de Catalunya. Això a Miquel Iceta i el PSC els ha passat una factura diguem-ne que moderada, però en canvi la que han hagut de pagar Unió i Ramon Espadaler és molt severa. No fa tant de temps, no ens hauríem ni pogut imaginar que Unió es convertiria en un partit extraparlamentari.
Per la banda de l’independentisme, comença a ser força cansada la discussió sobre Artur Mas sí, Artur Mas no. En alguna ocasió ja havíem escrit aquí que vist amb una certa objectivitat és difícil discutir-li al president Mas la tasca de lideratge que ha fet al llarg de tot el procés. És obvi que no és un polític d’esquerres però també ho és que es troba als antípodes de la dreta troglodita que actualment representen el PP de Rajoy i els seus ministres. No crec que Artur Mas sigui un mal company en aquest viatge i no crec que ell mateix permeti convertir-se en un escull per articular un govern sòlid i prou potent per tirar endavant el full de ruta. Dit en altres paraules, dono per fet que sabrà retirar-se si el principal problema que pot patir el procés es personifica en ell.
L’independentisme, sens dubte, ha guanyat les eleccions, i negar-ho, com intenta fer-se des del PP i el PSOE, és una absurditat. També és cert que no ha guanyat amb la rotunditat que alguns desitjàvem, però sí amb la legitimitat i la força més que suficients per acabar de recórrer el camí iniciat. Seria igualment absurd que ara ens perdéssim en personalismes i en discussions de saló sobre repartiments de poder i de representativitat. Seria en aquest cas per recordar la frase rutilant, que en altres ocasions hem citat, de qui va ser president de la Primera República Espanyola, el català Estanislau Figueras. Arribat a un punt de bloqueig intern, es va adreçar al seu executiu i els va dir senzillament: “Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres!” Que en els mesos que ens esperen, que sens dubte seran d’una duresa i d’una tensió encara més excepcionals de les que hem viscut fins ara, no hàgim mai de dir el mateix. I el llenguado, que se’l mengi qui vulgui.
