La lliçó d'Anna Frank
Europa té por. Està a la defensiva. No sé si se’n sortirà. Tant de bo m’equivoqui. No s’adona del seu potencial, de la força cultural i ideològica (valors democràtics i socials) que acumula, ni del poder econòmic que malgrat tot té. No s’adona del camí que ha recorregut des de l’hecatombe de la II Guerra Mundial. Fa temps que encadena problemes sense fer-hi front de debò: euroescepticisme, ultradreta, refugiats, immigració, radicalització islamista, crisi financera, Brexit... No sé què més cal per fer-la reaccionar, per construir un autèntic imperi democràtic unit que serveixi de veritat per escurçar les diferències econòmiques entre països i per aprendre de nou a integrar cultures i religions. Estem paralitzats. I mentre aquí dubtem, el món es mou, la globalització es fa imparable, la Xina empeny. Europa té por d’Europa, de l’Europa real i plural. I amb la por no es construeix res.
Fa uns dies vaig visitar el búnquer que Hitler es va fer construir el maig del 1940 al sud de Bèlgica, a la minúscula localitat de Brûly-de-Pesche, per dirigir la invasió de França. Situat enmig del bosc, al llarg del passeig s’hi poden llegir cites de personatges. Em vaig quedar amb dues: Einstein: “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res”. Anna Frank: “La cosa més important que hem de tenir sempre al cap és que no podem esperar mai ni un minut per començar a canviar el món”. Són dues invitacions a l’acció i el compromís. Dues invitacions que Europa va fer seves a la fi de la guerra, però que sembla haver oblidat, instal·lada en el pessimisme i la paràlisi. Aquesta paràlisi fa que Europa rebi amb recel qualsevol intent de canviar les coses. Però quan tu no vols canviar, les coses canvien malgrat tu, i normalment no ho fan de la manera que voldries.
Els europeus de Catalunya hem decidit que volem pilotar el nostre canvi, que ens volem arriscar. No volem deixar-nos arrossegar ni per la paràlisi europea ni per la resistència espanyola, tan al·lèrgiques al canvi. I per això mateix hem de tenir clar que Madrid ens ho posarà molt difícil i que Brussel·les no ens ajudarà. En tenen tanta, de por, que gairebé troben insultant el nostre optimisme, la nostra audàcia de voler construir un nou estat. Una revolució democràtica? Ara no toca, diuen. No tocarà mai. La majoria d’europeus prefereixen la seguretat del discurs fàcil de presentar-nos com a nacionalistes insolidaris que ens volem saltar la llei i que volem crear un nou problema a Europa. Res més lluny de la realitat. Però això tranquil·litza la seva inacció, la seva mandra intel·lectual, la falta de curiositat per saber realment què passa a Espanya, què passa a Catalunya, de la qual es queden amb el tòpic turístic de les bones autopistes, la Barcelona brillant i festiva, i tot plegat amanit per les versions polítiques mediàtiques filtrades per la distorsió dels mitjans espanyols que reben quan tornen a casa.
Europa ha oblidat els crits de llibertat i compromís d’Einstein i Anna Frank. Els catalans no els podem oblidar. Europa és avui més egoista, està espantada. Ara bé, aquesta mateixa por que impedirà a la UE actuar amb imparcialitat política davant la ruptura catalana, també farà que garanteixi la continuïtat econòmica d’una regió amb un teixit empresarial tan internacionalitzat, una regió que, a més, és destí turístic de tants milions de ciutadans de la UE. I nosaltres, com sempre, com des del primer dia, l’única força que tenim és la de la gent sortint al carrer -com en aquesta nova Diada d’avui- i votant a les urnes. I la força d’un discurs impecablement democràtic, pacífic, social i europeista, encara que de forma insistent sigui ignorat i distorsionat.
