Publicitat
Publicitat

Les malalties del poder

El fastuós rei Sol, Lluís XIV de França, un bon dia va aparèixer per Versalles caminant d'una manera d'allò més insòlita. El rei es mou amb estranyes contorsions, els genolls molt junts i els malucs fent giravolts. La notícia aviat s'escampa: Lluís pateix una dolorosíssima fístula anal.

Feia temps que el rei es queixava d'un "lleuger dolor al perineu". El 1686 aquell "lleuger dolor" ja és del tot insuportable. Només queda una solució: operar. I en l'època anterior a l'anestèsia s'entendrà que era una solució extrema. El rei és estès en una postura molt poc sobirana mentre pel recte li introdueixen un llarg i ganxut bisturí de plata. Durant tot el procés no para de xisclar: "Mon Dieu, mon Dieu". Els seus precs són escoltats, l'operació serà un èxit absolut. El rei es recupera i uns mesos després ja pot caminar amb normalitat.

Fins aquí no hi ha res d'anòmal ni destacable: un rei que supera una malaltia. El que és extraordinari, el que és astorador, és el que va passar l'endemà mateix a Versalles. De cop i volta els seus passadissos i jardins es van omplir d'aristòcrates que caminaven torçats, retorçats, i amb greus expressions de dolor al rostre: asseguraven que patien una fístula anal.

Fascina la capacitat del poder per emetre significats, fins i tot els més perniciosos, i escampar-los pel món. Que aquells aristòcrates patissin realment una fístula o no és irrellevant. La qüestió és que van sentir-se forçats a imitar el rei, no en la seva grandesa, sinó en les seves misèries més sòrdides. La història és plena d'exemples similars: no se segueix l'estela del poderós perquè sigui virtuós, sinó perquè és poderós; no es pren el que ve de dalt perquè sigui bo, sinó, simplement, perquè cau de dalt. Un altre exemple: a l'antiga Roma la barba estava considerada un element bàrbar. Cap romà, doncs, duia barba fins que l'emperador Adrià arriba al poder. Amb Adrià el cesarisme esdevé un poder tan absolut com el que exercirà Lluís XIV segles després. Un filòsof va mantenir certa discussió retòrica amb l'emperador, i el filòsof va donar-li la raó tot i que no la tenia. Quan els seus amics li van recriminar aquella concessió, el filòsof es va disculpar: "En aquesta mena de debats l'amo de cent legions acostuma a tenir la raó". Bé, doncs, Adrià patia una lletja malaltia dèrmica, així que per dissimular les taques de la cara es va deixar barba. La moda va fer furor. Però altre cop el detall demolidor: molts patricis duien una barba postissa. Així, quan se la treien podien mostrar, per sota, un maquillatge que imitava les taques d'Adrià.

Però és possible que el cas més excepcional de les relacions entre poder i salut provingui de la Xina. Segons una vella llegenda xinesa, un antic emperador es va enamorar d'una bruixa. Van mantenir unes relacions apassionades fins que un dia, ai, l'home se'n va cansar. Despitada, la bruixa es va aliar amb forces infernals per enviar-li una malaltia. I es convindrà que va ser una malaltia terrorífica. Cada matí l'emperador es despertava amb la titola una mica més petita que el dia anterior, fins que el membre es va desintegrar i l'home va morir entre uns dolors espantosos.

Des de les nostres latituds pot semblar un relat a mig camí delgore i la comicitat, però als malalts de la síndrome de Koro (així es diu) no els fa cap gràcia. I com que al món hi ha més víctimes de Koro que catalans (l'última estadística parlava d'uns set milions i mig d'afectats), devem estar d'acord que no és un tema gens graciós. L'afectat de la síndrome de Koro, en efecte, creu que el seu penis disminueix de grandària dia a dia perquè se li està introduint lentament a l'abdomen, i el dia que aquest procés es consumi morirà patint uns dolors horripilants. El Koro és una malaltia epidèmica i exclusiva de l'Extrem Orient. És a dir, si vostè és de cultura catalana, o búlgara, mai no el patirà, només afecta orientals.

D'acord, en el cas del Koro no sabem si la llegenda va crear la malaltia o la malaltia la llegenda. En qualsevol cas el significat del mite és prou clar: el poder es relaciona amb males companyies i acaba escampant mals pel món. Per als orientals, doncs, els individus són simples víctimes del poder. Per als occidentals, víctimes i còmplices feliços. O sigui, que a sobre la gent està contenta de dur la cara tacada de verola, o un gra al cul tan monstruós que t'obliga a caminar com un ànec.

Mirin, jo no sé vostès, però ara que s'apropa el 20-N cada cop que Rajoy surt per la tele me'l miro del dret i del revés, i me'l torno a mirar de cap a peus, i el que penso és ai ai, ai ai ai, i aquest per on ens petarà?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT