Publicitat
Publicitat

El màrqueting de CDC: quants errors!

Convergència i Unió. Convergència. Democràcia i Llibertat (que original...). Junts pel Sí. Sense oblidar la Casa Gran del Catalanisme, aquell projecte del 2007 que ha anat creant encara més confusió. I el que ens espera. Quin mareig i quines tribulacions han hagut de passar els pobres votants d’aquesta formació en tants pocs anys. I quina superficialitat els estrategs de Convergència en la gestió d’un brand amb tanta potència, sense tenir en compte la força de la paraula, el verbum d’evangèlica memòria.

Si em seguiu una mica (no pel carrer, sisplau) sabeu que en els meus articles sovint faig referència a la meva experiència italiana, peculiar laboratori polític. És útil, doncs, recordar, en aquest moment, la desaparició de partits històrics que van protagonitzar la vida política del meu país. Prenem per exemple el suïcidi de la Democràcia Cristiana, el partit líder des del final de la Segona Guerra Mundial fins a principis dels noranta, un suïcidi provocat pel cansament de l’electorat a partir de la campanya de Mani Pulite (res a veure amb Manos Limpias!), per l’aflorament del finançament ocult dels partits i la corrupció generalitzada. El pànic es va apoderar de les ments pensants del partit, des de Mino Martinazzoli a Rosy Bindi i a Mariotto Segni en un moment —les eleccions administratives del 1993— en què la DC seguia sent el primer partit d’Itàlia (18,6%) tot i que perdia, això sí, un 6,6% en comparació amb les polítiques del 1992 i un 10,9% respecte a les precedents administratives pre-Tangentopoli. Recordem també que el 1993 va començar el judici a Giulio Andreotti per associació mafiosa, cosa que es va interpretar com un atac a tot el partit i que va alimentar l’estampida des de la DC. El partit es va disgregar amb una sèrie de decisions precipitades, i va generar infinitat de monstres: el Partit Popular, el Centre Cristià Democràtic, els Cristians Democràtics Units, La Rete, la Unió Democràtica per la República, Democràcia és Llibertat ( hic sunt leones), un veritable caos que no va arribar enlloc.

No puc evitar preguntar-me què hauria passat si la Democràcia Cristiana hagués aguantat la tempesta, si s’hagués concentrat en la renovació del partit i dels seus homes i no en el canvi d’un nom. Recordem que en aquell moment continuava sent el primer partit a la península, amb més problemes al nord que al centre-sud.

És innegable que tot això ens porta a pensar en Convergència, la gran Democràcia Cristiana catalana, i preocupen els errors que s’estan fent darrerament. Qui ha tingut la brillant idea de presentar-se com a Democràcia i Llibertat, plataforma amb els de Reagrupament i els pròfugs d’Unió? No s’haurien apropat a Convergència els votants d’aquestes dues formacions sense la necessitat d’un nou brand? S’han d’amagar de vergonya els votants de CDC de tota la vida? És la tragèdia de Jordi Pujol raó suficient per esborrar 35 anys d’història i de màrqueting exitós? I més: què hauria de fer el PP amb els fets de València, de Gürtel, de Matas, de Bárcenas... (i no continuo, que només tinc 4.500 caràcters)? I el PSOE que ha baixat a 90 diputats? Mare meva!

Els danys a la marca Convergència van començar amb la posada en marxa de Junts pel Sí, on el votant convergent es diluïa en una aliança amb Esquerra Republicana deixant de banda l’orientació ideològica. Continuaven després amb la posada en marxa de la fantasmal Democràcia i Llibertat. Més confusió, doncs, per al votant de centredreta/centreesquerra que, recordem-ho, és allí fora esperant (ho deia també Mulder a Expedient X) i necessita un referent sòlid, segur i sense canvis impulsius.

Volkswagen, per exemple, no ha de canviar de nom per l’escàndol de les emissions de fum i no crec que hi hagi cap directiu de la casa automobilística prou irresponsable per pensar una cosa tan esbojarrada.

Suggereixo, per tant, als caps de màrqueting de Convergència que recordin sant Joan i el començament del seu Evangeli: “Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella”. La paraula, doncs, la força de la paraula creadora, sota la qual s’ha congregat la força predominant en la Catalunya postdictadura ha sigut Convergència. No entendre la dificultat i la greu imprudència que podria representar la seva substitució per una altra seria irresponsable. Amén.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT