A la ‘mili’ t’espavilaràs

GANÀPIES. Fa una colla d’anys, benvolguts nens i nenes, els joves mascles d’aquest país estaven obligats a fer un servei militar que durava més d’un any. Als anys vuitanta, la pressió ciutadana va fer que el PSOE creés una prestació social substitutòria, i als anys noranta, quan l’exèrcit ja no tutelava (tant) l’autoritat democràtica, el pacte Pujol-Aznar (sí, sí) va fer que finalment el servei militar fos suprimit. Alguns avis i àvies deien que era una llàstima, perquè molt de ganàpia i molt de gandul havia trobat en la mili l’ocasió per treure’s la son de les orelles, fer-se homes d’una peça i entendre de què va realment la vida. “Quan vagis a fer el soldat t’hauràs de menjar la verdura sense protestar, i t’hauràs de cosir els botons tu mateix”, em deia la meva àvia quan era petit. “A la mili t’espavilaràs”. Era la versió light d’una expressió un pèl anterior: “Una guerra, hauries de passar”. Per què deu ser que avui, a una setmana del 20-D, em ve al cap tot això?

CONTRAREFORMA. Doncs deu ser que ens tocarà passar una mili. Si més no, és el que vaticinen les enquestes. Només fa dos mesos i mig del 27-S i, com molt bé diu en Rafel Nadal, mai una victòria tan àmplia ha estat tan mal gestionada (i tan ferotgement combatuda des de l’exterior, hi afegeixo jo). Sense govern, sense relat, amb una increïble successió de nyaps, passos en fals, exhibicions de tacticisme i d’immaduresa, el sobiranisme ha fet creure als seus propis votants que no és capaç de fer política. I ara, havent deixat marcir un triomf sense precedents, ens trobem davant la certesa d’una renovada majoria espanyola, amb el PP i Ciutadans com a nucli, més decidida que mai a resoldre el plet català a les males, amb una contrareforma constitucional que, a sobre, si s’hi fica el PSOE, portarà el Senat a Barcelona (¿per què no el Tribunal Constitucional?, això sí que seria pràctic). Espero que tothom tingui clar que no està en perill només el Procés; està en perill la Generalitat, la llengua i una cosa encara més important: la confiança dels nostres joves en el valor del seu vot.

I PENSAR que el sobiranisme té (des de fa tot just dos mesos!) una força mai abans imaginada: dos milions de vots, un 48%, que en un referèndum binari seria un xic més, i sense les amenaces i la por a les represàlies seria força més; una majoria absoluta àmplia al Parlament; 770 municipis i 4 diputacions, i una massa de gent despresa i amb ganes d’ajudar el Procés per poc que algú li digui com. I molta més gent que no està tan motivada però que, a diferència del govern espanyol, està disposada a debatre-ho tot si les coses es fan com Déu mana. ¿És possible que d’aquesta formidable acumulació de capital polític, assolit sense trencar ni un plat, no en surti res de positiu, pràctic, tangible? Tot s’acaba amb un ministre dient en què hem de gastar els nostres diners? Si aquest ha de ser el paper històric de la nostra generació, fineixi la nació amb glòria, com deia aquell; però si aspirem a alguna cosa més, va sent hora que fem recompte, consolidem el que tenim i pensem com eixamplar-ho. Amb tanta audàcia com mesura. Potser la revolta dels somriures ha de donar pas a la decidida governança de les celles arrufades. Qui sap si la mili que s’acosta ens ajudarà a espavilar.