27/06/2016

Les respostes que demanava Borrell

3 min

La setmana passada, a 8TV, Josep Borrell i Oriol Junqueras es van enfrontar en un debat sobre la independència de Catalunya. Borrell venia a denunciar, amb dades concretes i amb preguntes precises, les falsedats en què, al seu judici, es basarien els arguments independentistes. Junqueras, que venia a defensar el dret dels catalans a la independència, no semblava haver-se preparat el debat; en conseqüència, va deixar sense resposta totes les preguntes de Borrell. En síntesi, les preguntes van ser quatre, i el meu propòsit aquí és respondre-les.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Catalunya hauria de negociar l’adhesió a la UE. Borrell va començar recordant manifestacions sobre una adhesió automàtica de Catalunya a la Unió Europea i posant de manifest diverses opinions autoritzades segons les quals, al contrari, la independització suposaria la sortida automàtica de la Unió i, per tant, la necessitat d’una negociació, de resultats incerts, entre Catalunya i la Unió.

Borrell té raó, però el tema ja està superat. Després de molts dubtes, el bàndol independentista va fer seva l’opinió d’un membre del Consell d’Estat francès, Yves Gounin, que, després de posar de manifest que els arguments jurídics no permetien resoldre la qüestió en un sentit o un altre, concloïa: “La solució més raonable consistiria a negociar simultàniament la independència i l’adhesió a la Unió Europea [...]. No hi hauria, doncs, ni adhesió automàtica ni posada en marxa del procediment [...] previst a l’article 49 del Tractat de la UE” (que és el que estableix la necessitat d’un acord unànime dels membres per acceptar-ne un de nou).

Pocs independentistes creuen ja que no hi hauria d’haver una negociació amb la UE, i no és sobrer recordar que en el cas escocès s’havia establert que si guanyava la independència s’obriria un termini de 18 mesos per negociar simultàniament els termes de la independització i l’adhesió a la UE. El Brexit torna a posar sobre la taula aquesta previsió.

El límit del 4% alemany no existeix. Durant molt de temps molts vam creure que alguna llei alemanya limitava els dèficits fiscals dels lands al 4% del seu PIB respectiu... fins que es va demostrar que tal llei no existia, moment en què va deixar de ser utilitzada com un argument.

Borrell, doncs, tenia raó: la limitació no existeix. Ara bé, cal recordar que el Tribunal Constitucional alemany ha sentenciat almenys en dues ocasions contra el govern federal perquè transferia massa recursos d’uns lands a uns altres (per exemple, la sentència de l’11-11-99). El límit del 4% no existeix, però això no significa que el govern federal alemany pugui fer el que li vingui de gust en matèria de redistribució financera entre territoris.

16.000 no és la meitat de 78.500. Borrell va denunciar que Junqueras i companyia havien declarat en diverses ocasions que el dèficit fiscal català era de 16.000 milions d’euros, una xifra que representaria la meitat dels impostos pagats pels catalans. Ara bé, segons ell, documents del mateix departament d’Economia de la Generalitat posarien de manifest que el que els catalans paguen en impostos no serien 32.000 milions sinó 78.500.

Aquí Borrell fa trampa. Els impostos que paguen els catalans a l’Estat no són 78.500 milions sinó 32.000 milions. Per arribar a la xifra de 78.500 cal afegir-hi els que paguen els catalans a la Generalitat i als ajuntaments i les seves contribucions a la Seguretat Social. Ara bé, les aportacions a la Seguretat Social no són impostos, i la diferència no és només un tecnicisme. Les contribucions i les prestacions de la Seguretat Social tenen caràcter automàtic: dos espanyols en idèntica situació reben necessàriament el mateix tracte de la Seguretat Social, i, per això, aquest organisme no efectua més que una mínima redistribució de recursos de caràcter territorial. En canvi, amb els recursos recaptats via impostos la discrecionalitat de què gaudeix el govern central és altíssima: les carreteres es poden fer aquí o allà. És per això que té tot el sentit del món referir el dèficit fiscal només als impostos estatals, i no a la suma d’aquests amb altres impostos i amb les contribucions a la Seguretat Social.

El dèficit fiscal en realitat és només de 2.405 milions, segons Mas-Colell. Un cop més, Borrell va fer trampa. Els 16.000 milions els va calcular el govern central, i la xifra de 2.405 milions no té res a veure amb el dèficit fiscal català sinó que és una mesura del superàvit que tindria la Generalitat de Catalunya (que no és el mateix que Catalunya) en cas que, un cop independitzada, decidís mantenir la pressió fiscal i el mateix nivell de serveis públics. Pot semblar poc, però cal no oblidar que ara, per rebre aquests mateixos serveis, ens estem endeutant, mentre que el que diu la xifra és que no només no caldria seguir fent-ho sinó que encara sobrarien diners.

stats