Publicitat
Publicitat

Pilot vermell

El mirador

La llum era semblant, potser un pèl més intensa, menys serena, més atrevida. Jo prenia un cafè amb llet, amb molt cafè i amb molta llet, i al meu voltant totes elles reien per tot i per res; per qualsevol excusa que fos mig bona per esclatar en una rialla conjunta. El que em rondava pel cap era un nòvio nou que no acabava de tenir lligat del tot; un examen poc estudiat i un parell de quilos que havia après a dissimular més que correctament. En una pausa estrogènica, em vaig apartar del grup i el vaig trucar. "Hola, sóc jo. He trobat el millor mirador de Lisboa i he pensat en tu".

D'això ja fa més de 7 anys. Ara torno a ser en aquell mateix indret. He esperat que una parella marxessin per poder seure a la mateixa taula. He demanat una aigua amb gas perquè ja no prenc ni cafè ni tanta llet. Això sí, l'aigua m'agrada amb gel i llimona i, si pot ser, en vas baixet. He encès el llibre electrònic i mentre esperava que els píxels es posessin a lloc, m'he afluixat el cinturó i he posat les cames aixecades, que diuen que va bé per a la circulació. No vull recordar quines coses em ronden pel cap, però ja no són 2 quilos, sinó 5; els exàmens ara són mèdics, i el nòvio finalment va quedar lligat i segellat. Quan ja he fet un parell de glops a l'aigua l'he trucat. "Hola, sóc jo. He tornat a trobar el millor mirador de Lisboa i he pensat en tu". Però quan penjo m'adono que no és veritat. No he pensat en ell. Aquell lloc, aquell moment, aquell pas del temps m'ha fet pensar en mi, en qui era i en qui sóc, en què volia i en què tinc; en com ho imaginava i com ha estat. I molt més que això, penso que aquest arbre que hi ha darrere meu, immòbil, etern i pacient, que ja hi era i encara hi és, podria ser l'únic que podria saber on ha anat a parar tot allò amb què jo comptava i d'on ha sortit tot el que no esperava. Només ell, o potser ni això.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT