Publicitat
Publicitat

Tot el món és un clam

Dijous passat, The Economist va començar un article preguntant-se si "el Barcelona és el millor equip de futbol que el món ha vist mai". El treball, titulat "The Catalan Kings", ho repassava tot, des del "règim feixista de Franco" a l'acord amb Qatar Sports Investment, passant per Guardiola i "Catalonia is not Spain".

Ahir, el The New York Times va canonitzar Messi amb un perfil integral que a primera hora era el més popular al Facebook del diari. En vigílies de la final contra el Manchester United, dues referències informatives anglosaxones han donat al Barça un espai per emmarcar que costaria de comprar amb diners. Davant d'això hi ha dues opcions: o "l'ara ja em puc morir", o quedar-se a viure al cim per sempre més. Els clubs, com els països, acaben sent el que volen ser. El Barça sempre ha tingut cos de gegant, però dues lligues en 30 anys (74 i 85 del 1960 al 1990), li van deixar l'autoestima pel terra. La transformació més important operada els últims vint anys és que ha perdut la por a competir perquè ha aconseguit escurçar el temps entre una derrota i un títol, entre caure i aixecar-se.

D'una manera més intuïtiva que planificada, les successives presidències han transmès una obra de govern que ha permès perfeccionar un sistema de joc, nodrit amb el talonari i la Masia, que el món es deleix per veure. Per tot plegat, hi ha moltes raons objectives per esperar amb confiança que el Barça guanyi dissabte la quarta Champions. En diré dues: la demostrada solvència d'aquests jugadors i les ganes que tenen de recuperar-se del pam de nas amb què es van quedar l'any passat amb l'Inter. Per descomptat, la derrota és possible. Va marxar Cristiano Ronaldo, i en dos anys han tornat a ser-hi. El Manchester United també és dels que no triga gaire a caure i aixecar-se, i també els dura el pam de nas de Roma.

Ara bé, si totes les victòries del Barça d'aquests anys han de servir per alguna cosa que siguin perquè Guardiola s'equivoqui quan diu: "Hem de pensar que podem tardar vint anys a tornar a una final". És veritat que jugar la final de la Champions és una excepció. Per al Barça és la setena final en 55 anys. Però és la cinquena en els últims 19 anys. Quan es viu al cim, les finals no triguen vint anys a tornar.

A punt de viure aquesta setmana amb el pols accelerat, celebrem que la història no es faci esperar gaire: s'escriu dissabte. Els jugadors i el cos tècnic han de ser dipositaris del més profund agraïment per haver portat la seva professionalitat a uns límits mai vistos a can Barça. L'autoestima demostrada en la defensa de la samarreta blaugrana ha convertit aquests anys en un regal i s'ha transformat en una de les poques bones notícies d'una societat desorientada i indignada.

Finalment, quina sort poder gaudir d'una final sense haver d'estar pendent de violències i provocacions, de sales de premsa i banquetes, només pendents del futbol, amb el Manchester United i el Barça jugant-s'ho tot, sols, a Wembley i amb tot el món com a testimoni.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT