Publicitat
Publicitat

El món del Mitt

Últimament s'ha criticat Mitt Romney perquè no parla de política exterior. No el pressioneu. Probablement pensa que ja va dir tot el que havia de dir durant les primàries: que té un gran poder de dissuasió i que pensa utilitzar-lo des del primer dia. O, per dir-ho amb les seves paraules: "Si sóc president dels Estats Units... el primer dia deixaré clar que la Xina manipula el valor de les divises, i que per tant és legítim posar aranzels als productes amb els quals els xinesos ens roben llocs de treball de manera deslleial".

Sí, això serà fantàstic: el primer dia, clatellada a la Xina. Només em pregunto què passarà el segon dia, quan la Xina, principal comprador estranger dels bons nord-americans, anunciï que no participarà en la propera subhasta del Tresor i dispari així les taxes d'interès que hem de pagar. Això farà que el tercer dia sigui realment fantàstic. Benvinguts a la política exterior de Romney. Jo li posaria per títol George W. Bush a l'estranger: versió en dibuixos animats .

Sé que Romney no es creu ni una paraula del que diu sobre política exterior i que només ho diu per guanyar vots: ficar-se una mica amb la Xina de cara a l'Oest Mitjà, ficar-se una mica amb els àrabs per guanyar vots entre els jueus, ficar-se amb Rússia (el nostre "antagonista geopolític número 1") per atreure el vot dels polonesos, més una dosi de testosterona perquè els neocons no se li tirin a sobre.

El que és curiós és que Romney podia fer un discurs sobre política exterior que sonés més fi. Només li calia explicar el que els directius de negocis globals saben des de fa molt més que els governs: que, d'ençà del final de la Guerra Freda, el món ha esdevingut no només més interconnectat, sinó més interdependent, i que aquesta realitat estructural demana dels Estats Units una nova mena de lideratge. Per què?

En aquest món cada vegada més interdependent els aliats poden fer-te tant de mal com els enemics. Al capdavall, els principals perills per a la reelecció d'Obama són que la petita Grècia surti de l'eurozona i desencadeni un cataclisme econòmic global i que Israel ataqui l'Iran, amb conseqüències semblants. En aquest món els rivals poden suposar una amenaça en la mateixa mesura pel fet d'ensorrar-se que pel fet de créixer. Pensem quines serien les conseqüències en els mercats i en l'atur dels Estats Units si el creixement de la Xina s'alentís bruscament i hi hagués inestabilitat interna al país.

En aquest món cada vegada més interdependent, d'enemics purs en tenim cada vegada menys: l'Iran, Corea del Nord, Cuba, Al-Qaida, els talibans. Però tenim molts enamics , meitat antagonistes, meitat amics. Mentre el Pentàgon es preocupa per una possible guerra amb la Xina, el departament de Comerç intenta que la Xina adquireixi més avions de Boeing i totes les universitats nord-americanes de categoria obren un campus a Pequín; mentrestant, els xinesos inverteixen a tort i a dret en empreses nord-americanes. El president de Veneçuela, Hugo Chávez, és la pedra més gran a la sabata dels EUA a l'Amèrica Llatina i, alhora, una font vital d'importació de petroli. Els EUA i Rússia tenen posicions enfrontades a Síria, però els EUA han donat suport a l'adhesió de Rússia a l'Organització Mundial del Comerç i els empresaris nord-americans pressionen perquè el Congrés aixequi les restriccions comercials de la Guerra Freda per poder aprofitar l'obertura del mercat rus.

Pensem en Egipte. Vaig ser crític amb el nou president d'Egipte, Mohammed Mursi, dels Germans Musulmans, per haver participat en la cimera del Moviment de Països No Alineats celebrada a l'Iran. Vaig afirmar que d'aquesta manera legitimava un règim iranià que ha esclafat aquella mateixa mena de moviment democràtic que a ell l'ha conduït al poder. Però Mursi em va sorprendre positivament i va utilitzar la seva visita a Teheran per denunciar el suport iranià al règim "opressor" de Síria. Els iranians van empal·lidir. Poden estar segurs que qualsevol altre dia Mursi dirà o farà coses que ens costarà digerir. Nosaltres continuem necessitant el suport estratègic egipci a la regió. I Egipte encara necessita la nostra ajuda econòmica. Però aquest Egipte, més democràtic, dels Germans Musulmans no es comportarà com l'aliat automàtic que era abans. Ens cal una nova manera de relacionar-nos-hi. Serà complicat.

El món d'avui dia és així, i els reptes de lideratge que planteja són fàcils de descriure, però difícils d'afrontar amb èxit. ¿Com ens ho farem per propiciar interdependències beneficioses que ens permetin créixer conjuntament, i no interdependències nocives que ens facin caure plegats? La crisi econòmica global del 2008 va ser un exemple d'interdependència nociva. I el mateix val pel fracàs a l'hora d'atènyer qualsevol mena d'acord sobre el canvi climàtic. Quan ajudem a fer que Rússia entri a l'Organització Mundial del Comerç, generem una interdependència beneficiosa. Quan Rússia protegeix el dictador sirià, malgrat que aquest esclafi el seu propi poble, crea una interdependència nociva.

La millor manera que té un president dels Estats Units de construir interdependències beneficioses és, primer, mantenir en ordre casa nostra per guanyar aquella força (en recursos i autoritat moral) que ve del lideratge per l'exemple. Romney té raó: la interdependència Estats Units - Xina té alguns aspectes nocius que cal arreglar, però la culpa no sempre és de la Xina. Tindríem més força per construir una relació més beneficiosa si estalviéssim més, consumíssim menys, insistíssim més en l'estudi i féssim que els nostres bancs actuessin amb menys temeritat.

Als republicans els agrada criticar Obama per exercir el lideratge "des de darrere" (és a dir, amb indecisió i retard); però, en un món interdependent, si no exerceixes el lideratge per l'exemple, ja pots liderar des de davant o des de darrere: ningú no et seguirà gaire temps.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT