Publicitat
Publicitat

El món post-Bin Laden

Ossama bin Laden és mort, com també ho és el vell Pròxim Orient. Que tots dos morissin junts és un fet fortuït i apropiat. Bin Laden va viure per empènyer la història cap enrere, fins al restabliment d'un califat musulmà. Va morir com una figura marginal davant la veloç transformació cap endavant del món àrab, cap a la pluralitat i l'expressió amb veu pròpia. Bin Laden va aparèixer en una època en què el món àrab passava del nacionalisme de Nasser al descobriment de la identitat de l'islamisme polític. Aquest procés va ser una forma potent de desafiament antioccidental. La seva mort arriba quan les revolucions postislamistes, des de Tunis fins al Caire, s'enfronten al despotisme en nom dels valors de la democràcia, durant molt de temps negats als àrabs, que, en la seva basta majoria, avui volen un equilibri raonable entre modernitat i fe. L'orgull àrab s'ha desmarcat del seu complex respecte del món occidental.

La guerra santa de Bin Laden obtenia el suport popular de la westoxification -la sensació d'humiliació entre els àrabs i de l'agressió i dominació que percebien per part d'Occident-. Bin Laden va moure aquest ressentiment en favor de la capacitat d'Al-Qaida per dur a terme una mort en massa nihilista. Però Bin Laden ha mort mentre els àrabs en massa se separaven de les polítiques d'odi i venjança, aplicades cap enfora, i abracen una nova política de responsabilitat i de govern representatiu, aplicada de portes endins.

No és únicament el moment de la seva mort en mans de les forces dels EUA el que és propici, també ho és la localització -lluny del Pròxim Orient, una regió amb la qual Bin Laden havia perdut contacte-. Va morir al Pakistan. O més ben dit, va morir en l'anomenat teatre AfPak [Afganistan-Pakistan], on una dècada de guerra ha alimentat la ideologia jihadista, tot i que ha perdut atractiu entre els joves àrabs usuaris d'internet.

Ha acabat una era. Va ser una dècada dolorosa de desorientació i de sotrac per a Amèrica. L'agonitzant massacre va haver de ser destil·lada en tres dígits (11-S) i va enverinar l'inici del nou segle. Bin Laden era qui subministrava el verí amb comptagotes. Aquell dia jo era a Nova York, al final d'Atlantic Avenue, tocant a l'East River, quan un home al meu costat em va dir: "Ei, mira, hi ha un incendi al World Trade Center". En un dia clar, va començar el núvol d'horror que va convertir éssers humans en pols i que va fer trontollar les creences més bàsiques dels americans sobre el seu país, que de cop van veure com una pàtria .

Avui sóc a Bengasi, on libis valents, determinats a crear una societat decent, lluitant contra un dèspota àrab, Muammar al-Gaddafi, un home que va ser terrorista i va assassinar americans i que després va insistir que tenia credencials anti-Al-Qaida per assegurar-se el suport d'Occident. De fet, la seva tirania, que ha d'acabar, ha alimentat el fonamentalisme que ell deia que combatia. Bin Laden ha prosperat amb el despotisme àrab i amb la hipocresia nord-americana que ha donat suport a aquests poders repressors.

Bin Laden ha mort quan per primer cop el president Barack Obama ha fet que la democratització del món àrab sigui, com a mínim, un objectiu moderadament seriós dels EUA. Les accions antiterroristes efectives no es basen a negar els drets més bàsics a tota una regió. Almenys aquesta lliçó sí que s'ha après. En aquest trànsit de l'odi suïcida àrab de l'11-S a la valenta resistència de la revolució a Líbia -i de les altres revolucions i aixecaments que floreixen a la regió- hi ha esperança. Encara hi ha un llarg camí (Al-Qaida no és morta), però el primer pas era el més difícil: trencar la ment captiva del món àrab, el triomf del compromís per sobre de la passivitat, la derrota de la por. El califat somiat de Bin Laden era el consol dels desencantats, dels que no tenien cap esperança. Un jove amb una feina, un vot i unes perspectives de futur no necessita verges al paradís.

Primer, Amèrica va protegir la ideologia de Bin Laden com una eina per derrotar l'imperi soviètic. Això va ser abans que es convertís en el seu objectiu. La negligència i l'eufòria de la teoria de la fi de la història van precedir el cop devastador que ens esperava. En aquesta última dècada, hi ha hagut altres cops -dues guerres de càstig i una política equivocada -. Avui és un dia històric per a un jove president americà que va canviar aquesta política, esborrant els errors horribles del seu predecessor, la guerra global contra el terror, per focalitzar-la, com si es tractés d'un làser, només en els terroristes amb la intenció d'atacar els EUA i els seus aliats. Bin Laden va saber treure profit de l'odi que sorgia de l'Amèrica de Bush. Obama, en canvi, va veure la necessitat de sortir d'aquesta espiral de guerra i cooperar amb la majoria musulmana moderada. Aquest canvi ha estat accidentat però els seus mèrits són inqüestionables. Les societats obertes tenen aquests avantatges respecte als cercles del fanatisme: aprenen dels seus errors.

Aleshores, ¿com es pot enllestir la feina i no només acabar amb Bin Laden sinó també amb el seu moviment? Expulsar Gaddafi sense miraments en un curt termini de temps. Portar les revolucions àrabs a bon port amb un sòlid suport polític i amb diners. La democràcia àrab també vol dir una oportunitat àrab.

Acabar amb la guerra a l'Afganistan tan bon punt les exigències mínimes de seguretat per als EUA es compleixin. Fer que Israel, l'aliat més proper dels EUA a la regió, entengui que un Pròxim Orient transformat no pot trobar-se amb una política israeliana que no canviï. Palestina, com Israel, ha d'alçar-se en aquesta era post-Ossama de responsabilitat i representació.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT