‘L’home que ho guardava tot’
Dimarts al Sense ficció de TV3 vam veure Tarradellas, l’home que ho guardava tot, en què sortien a la llum documents inèdits del que va ser president de Catalunya arxivats al monestir de Poblet. Descobrint les dimensions de tot el que s’hi guarda, l’obsessió de Tarradellas per emmagatzemar el més mínim detall i l’enorme productivitat burocràtica i epistolar del president a l’exili, és fàcil imaginar-se la gran complexitat que té construir un documental d’una hora. Una de les tasques més complexes que comporta l’activitat periodística i televisiva és sovint la de triar. Seleccionar vol dir també renunciar a històries, anècdotes i documents. Qualsevol decisió determina de manera radical la història i el contingut. Per tant, el plantejament d’agafar com a punt de partida el gran fons documental i la feina meticulosa i pacient de l’arxivera oficial, la Montserrat Catalán, durant tres dècades, és una manera molt honesta d’advertir l’audiència d’aquesta situació. El que veiem és només la punta de l’iceberg.
Tarradellas, l’home que ho guardava tot pivota sobre tres eixos: en primer lloc, el retrat humà sense fer-ne una hagiografia; en segon lloc, explicar la història de Catalunya en el seu període d’influència política i, en darrer lloc, aquesta mirada més distant sobre el procés d’ordenació i classificació del llegat documental. Aquest últim és potser el més anecdòtic a nivell de relat televisiu, però no menys important. És la part que permet mostrar l’engranatge de construcció de la història d’un país, el procés d’investigació i, per tant, bastir-lo d’identitat. A la vegada, potencia el vessant de rigor periodístic i la sensació de l’espectador d’estar-se apropant a alguna cosa inèdita.
La construcció del relat segueix el patró clàssic del documental històric: una arrencada que perfila el protagonista amb certa grandiloqüència per remarcar la importància del que s’explicarà i la veu en offd’un narrador amb entonació imponent que va conduint la història, mentre s’alternen declaracions de testimonis amb troballes a nivell audiovisual i de material gràfic. L’espectador va descobrint, de mica en mica, qüestions històriques que l’atrapen: com li van proposar a Pau Casals ser president de Catalunya, la mala relació entre Francesc Macià i Tarradellas, com s’estableix la coneixença entre Tarradellas i Jordi Pujol... Per a l’espectador no deixa de ser singular, ara, l’aparició de Pujol i Macià Alavedra com a testimonis del documental. Fa gràcia el moment en què s’explica el comentari de Tarradellas després de conèixer el que més endavant seria el seu successor en el càrrec: “D’aquest home no us en podeu fiar mai”. La frase agafa, en l’actualitat, una dimensió gairebé visionària.
