Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

Puigdemont i Sanchis, de sortida

L’entrevista es va allargar tant que el diàleg, al capdavall, va perdre tremp informatiu

L’entrevista del director de TV3 al president de la Generalitat -en aquesta ocasió sense Oriol Junqueras al costat- va servir per veure un Puigdemont serè, positiu i amb la lliçó ben apresa. Sense dubtar, ferm en les explicacions, aclaridor i gens victimista, va aprofitar 80 minuts del prime time de TV3 per donar una imatge de normalitat enmig de tanta tensió política. La veritat és que l’interlocutor tampoc no l’hi va posar gaire difícil. Vicent Sanchis no va tenir el seu dia més incisiu en les preguntes ni la vehemència habitual en el seu to. De fet, l’entrevista va arrencar d’una manera que xocava. Les primeres preguntes s’interessaven per les emocions del president. “Com se sent en aquests moments?” va ser la primera pregunta. La segona i la tercera pregunta encara van ser més desconcertants: “Com se sent quan el victoregen?” i “Com se sent quan el xiulen?”. Francament, amb les notícies d’aquell dia, amb set-cents alcaldes citats a declarar, amb els Mossos requerits per retirar urnes, amb la web oficial del referèndum tancada i la citació de Trapero davant la fiscalia de la vigília, aquest interès pel seu benestar personal quan hi ha tanta inquietud ciutadana per saber què passarà amb un referèndum que Rajoy afirma que no es podrà celebrar era una mica estrany.

Vicent Sanchis no va tenir el seu dia més incisiu en les preguntes ni la vehemència habitual en el seu to

Per acabar-ho d’adobar, Sanchis va destinar les vuit preguntes següents a interessar-se pels mitjans que havien publicat o no l’anunci, com el feia sentir el tema i quines reflexions sobre periodisme se’n podien treure, endinsant-nos fins i tot a una reflexió teòrica sobre el suport digital. El periodista volia convertir en fet nuclear una qüestió que, amb una actualitat tan convulsa, potser era més aviat secundària. Les qüestions essencials relacionades amb les notícies del dia, per tant, van trigar massa a arribar. Quan per fi Sanchis va treure el tema de l’ordre de la fiscalia per espantar els alcaldes, més que una pregunta li va fer una assistència perquè Puigdemont la rematés: “Què els hi diria vostè als alcaldes?” Aquest model de centrada de pilota es va repetir en diferents ocasions mentre les repreguntes punyents, en aquesta ocasió, anaven escasses. Va ser curiós que just quan Puigdemont va afirmar amb convicció que a Barcelona la gent podria votar petés el focus que l’il·luminava. Esperem que no es tracti d’un senyal dels talls de llum anunciats per a l’1-O.

De mica en mica, les qüestions essencials van aparèixer, però ja a un ritme més feixuc de la conversa. L’entrevista es va allargar tant que el diàleg, al capdavall, va perdre tremp informatiu. Més enllà d’això, pel que fa a imatge, la realització va tornar a crear un espai televisiu preciós en ple claustre gòtic del Palau de la Generalitat, que dotava d’autoritat i dignitat la institució. Que l’entrevista se situés al costat de les escales de sortida tenia, també, una certa al·legoria de fugida molt pertinent.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT