La mort d’en Mac Arthur
Va arribar de manera sobtada, com solen arribar les males notícies. El fred passarà, la primavera tornarà i després tornarà a venir l’estiu, però de moment hem de combatre gelades i constipats. Hem discutit si aquest és el pitjor hivern que hem passat, tant en temperatures com en sensacions, i no acabem de treure’n l’entrellat. La memòria és breu i les sensacions són intenses.
No tots tenim la fortuna de poder arrecerar-nos a casa. No diré el seu nom perquè no cal, però ahir un conegut meu, veí del meu poble, va morir en plena nit a causa d’una sobredosi i del fred en un carrer qualsevol de Palma. Es va desplaçar fins a la capital suposo que per aconseguir droga, i la va aconseguir. El següent que va obtenir va ser la incapacitat del seu cos, el fred i la mort. El varen trobar de matinada, allargat damunt la vorera. Mort com una bestiola urbana.
Per pura casualitat jo l’havia saludat a migdia, perquè vàrem coincidir a plaça. Jo anava a comprar menjar per al meu gat, i ell venia de treballar. Solia fer de paleta, i d’aquesta manera es guanyava o malguanyava la vida. Però era afable, i sempre que em veia em feia una àmplia salutació. Tots sabíem quin era el seu problema, però ens pensàvem que s’havia rehabilitat. Havia ingressat en un programa de desintoxicació, i semblava que se n’havia sortit. Feia bona cara, tenia un cos alt, prim i fibrat. Semblava que desprenia salut només de veure’l. Però no era així. No va aconseguir desfer-se de l’addicció.
A migdia saludava amb un gran somriure a la plaça del poble, i a la nit es moria damunt una vorera d’un barri marginal de la capital de l’illa. No sé exactament quina edat tenia, però sé que no arribava als cinquanta anys. De tota la vida li havíem imposat un malnom: Mac Arthur. El seu nom evidentment era un altre, però l’anomenàvem així per aquesta mena d’humor una mica surrealista i passat de voltes que sovint gastem als pobles. En Mac Arthur. Així li dèiem. Pensàvem que estava curat, però no era així.
La mort d’en Mac Arthur ens ha fet conèixer la dimensió més profunda del fred d’aquest hivern tan cru. Drogat i tirat en una vorera, sense una família ni amics de debò que recollissin el seu cadàver, que va haver de ser recollit pels serveis policials en plena matinada, segurament amb símptomes de congelació. No es tracta de fer llàstima, però ningú hauria d’acabar així. Ningú hauria de passar tant de fred i tant de dolor, quan encara es podia haver evitat. En Mac Arthur, a falta d’un nom més encertat, era un home que mereixia no haver hagut de passar per aquí. No va fer mal a ningú, excepte a ell mateix. Ningú el trobarà a faltar, però alguns lamentarem la seva dissort.
Fa molt de fred, però el fred passarà. Pot semblar una tonteria, però és molt important que ens cuidem tots entre tots. Que els innocents com en Mac Arthur ens ensenyin, fins i tot al preu de la seva mort, quin és el valor de la vida. I que nosaltres sapiguem aprendre la lliçó. Mac Arthur, que la mort et sigui més propícia que la vida.
