La nostra trencadissa felicitat
La mort, arbitrària, sempre ens deixa a la intempèrie, indefensos. La mort brutal, assassina i absurda, ens esporugueix i ens revolta. Ens ha tornat a tocar de prop, ara a Niça. La bogeria fanàtica tacant l’estiu de sang i llàgrimes. Vacances? De cop res no té sentit, de cop voldríem pregar als déus que ens deixin tranquils, que desterrin d’una vegada per sempre el fanatisme dels nostres cors adolorits, que ens donin la pau. Per què no pot ser? Per què sempre sobreviu l’odi?
I al costat de l’odi, l’amor. Ara mateix, mentre plorem Niça, en tants altres racons del Mediterrani els déus antics ens somriuen. Entre còdols i onades, el sol il·lumina la vida pacífica i relaxada de les vacances pagades. Damunt les pedres de formes màgiques, algú escriu amb tinta blanca desitjos d’amor, justícia i llibertat. I els llença a la mar, sense destí. El vell lema dels revolucionaris francesos és nostre, hauria de ser de tots, d’un extrem a l’altre d’aquest mar compartit, gresol de cultures. Però és un lema que hem deixat rovellar. Què se n’ha fet de la fraternitat? L’hauríem de pintar amb colors nous abans no sigui massa tard. O potser ja hem fet tard?
Cada dia, cada instant, salpen dels ports bulliciosos vaixells que navegaran de punta a punta del Mediterrani, carregats d’il·lusions, de turistes i riqueses. Fa segles que solquen les aigües, que transporten llengües i tresors, idees i invents fabulosos. Quin bé de Déu! Però durant els mateixos segles idèntics vaixells han mogut amunt i avall esclaus i canons, misèria moral i destrucció implacable. I avui seguim igual: el bé i el mal, l’odi i l’amor, tan obscenament a tocar.
Perquè també ara mateix, de les costes sud del Mare Nostrum, surten cada dia a navegar atrotinades embarcacions pirates amb homes, dones i nens a la recerca d’una esperança que no trobaran. Si la mort no els sorprèn abans d’arribar a l’altra riba, un cop a terra ferma xocaran amb el rebuig i les filferrades, la fam i la incomprensió. Sí, la nostra incomprensió incomprensible.
Estiu. Estius d’abans, d’ara i de sempre. Records d’infantesa, avorriment i tendresa. Xafogor, descobertes sensuals per al sexe i el paladar. El remolí del temps que sempre ens retorna al passat, que sempre ens empeny endavant. Quina sort tenir passat i tenir futur, tenir estius per recordar i estius per viure. N’hi ha que no tenen ni una cosa ni l’altra. Amb la mateixa llum i calor d’un juliol com aquest, tot un país, el dels nostres avis i besavis, va començar a perdre-ho tot ara fa vuitanta anys. El juliol del 1936 va ser l’inici de la fi, la mort per a molts, la negació de la felicitat per a tants d’altres. El Mediterrani tacat de sang. Tenim el deure de recordar-ho, d’entendre què va significar aquella barbàrie. Joc de miralls: la Síria d’avui, la Catalunya i l’Espanya de fa vuit dècades. I ara Niça. Què ens passa? El mateix mar, la mateixa guerra, el mateix dolor, el mateix estiu.
Aviat, als nostres pobles i ciutats començaran els balls de festa major, les noies guapíssimes, ben arreglades, talons i pintallavis. Els nois barbuts, sans i valents, desmanegats. Saltarà l’espurna de la passió, les mirades fulgurants, la música, els cors bategant, corredisses arran d’aigua, els cossos a la sorra... Amb quin ímpetu recomença sempre la vida! I amb quina força cega som capaços de segar-la. A Niça feien focs d’artifici, el cel s’il·luminava quan de sobte va esclatar l’infern a la terra. Quants enamorats vam perdre aquella nit? Fins quan haurem de plorar tantes morts inútils?
Barcelona, Damasc, Niça... Oh, Mediterrani! Llum i destrucció. Encara no n’hem après. És com si anéssim traslladant el mal d’un lloc a l’altre, foradant impunement la nostra trencadissa felicitat.
