Publicitat
Publicitat

Un nou Kim, una nova oportunitat?

Quan el 1989 vaig anar per primera vegada a Corea del Nord vaig donar la llauna a molta gent ficant-me en cases particulars triades a l'atzar. Volia veure com vivien els ciutadans nord-coreans; s'espantaven, però m'acollien amb hospitalitat.

El més sorprenent que vaig descobrir va ser l'altaveu que totes les llars tenien clavat a la paret. L'altaveu és una mena de ràdio però sense dial ni interruptor. Al matí, desperta la gent de la casa amb propaganda ("En la seva primera partida de golf, el camarada Kim Jong-il fa cinc forats en un!"). Tot el dia vocifera coses d'aquest estil.

L'altaveu subratlla que Corea del Nord no és només una altra dictadura, sinó potser el país més totalitari que mai ha existit. Stalin i Mao eren uns assassins, però no disposaven d'alta tecnologia; la família Kim s'ha dotat de complexos sistemes de repressió.

Per exemple, consideren que qualsevol discapacitat és una monstruositat. Per tant, els minusvàlids sovint són expulsats de Pyongyang, la capital.

La propaganda del govern és absolutament descarada. Durant una època de fam, els mitjans de comunicació nord-coreans advertien els ciutadans, que es morien de gana, dels perills dels excessos a taula: els explicaven un conte moralitzant sobre un home que va menjar fins a atipar-se i després va esclatar.

Una vegada, a Corea del Nord, em vaig aturar en una zona rural per entrevistar dues noies de secundària escollides a l'atzar. Van ser molt amables, tot i que estaven espantades. I jo també em vaig espantar quan van començar a parlar alhora repetint consignes polítiques a l'uníson. Semblaven robots.

Quan des de la Xina van començar a entrar de contraban tota mena de vídeos (de pel·lícules, música o religió), la policia va començar a tallar l'electricitat d'edificis sencers. La policia anava de porta en porta per veure quin vídeo hi havia a dintre de l'aparell. Un vídeo de contraban podia comportar la deportació de tota una família a un camp de treball.

Què hem de fer amb aquest país? Per als nord-americans, el punt de partida ha de ser reconèixer els fracassos de la política dels EUA. A continuació, unes quantes lliçons.

No doneu per fet que la fi del règim és imminent. Des del 1987 he fet de tant en tant la cobertura de Corea del Nord, i els de fora sempre xiuxiuegen que corren rumors d'insurreccions o et donen a entendre que el govern està agonitzant. Sí, el règim de Corea del Nord potser cau demà mateix, o potser resisteix trontollant durant vint anys més. El "gran successor", Kim Jong-un, tal vegada durarà més en el poder que el president Barack Obama.

No doneu per fet que tothom detesta el règim. ¿I tots aquests nord-coreans que ploren la mort de Kim Jong-il? És probable que el seu dolor sigui sincer. En les converses que he mantingut amb nord-coreans que han desertat del règim de Kim, sempre m'ha cridat l'atenció la vehemència amb què el fustiguen, però afegeixen que els familiars que han deixat enrere encara hi creuen perquè no han conegut res més. Molts d'ells també són uns nacionalistes apassionats que prefereixen un compatriota dèspota a qualsevol indici de colonialisme econòmic estranger.

La fe i la por es combinen per mantenir el poble a ratlla. En un llibre sobre Corea del Nord, Bradley Martin explica que un dels ajudants de Kim Jong-il va explicar a la seva dona que el líder era un faldiller. La dona, que estava fermament convençuda de la decència del sistema nord-coreà, va escriure a les autoritats per protestar contra el llibertinatge. Li van fer arribar aquesta carta a Kim Jong-il, que va fer comparèixer la dona davant de la multitud i llavors la va denunciar. El marit es va oferir aleshores com a voluntari per executar-la, una petició que li van concedir: va matar la seva dona a trets.

No intenteu aïllar Corea del Nord. La reacció d'Occident davant el programa nuclear de Corea del Nord ha estat la sanció i l'aïllament del país. Però el tret ens ha sortit per la culata. L'aïllament és una de les coses que mantenen la família Kim en el poder, i nosaltres hi estem ajudant.

A més, la penúria econòmica no destruirà el règim: cap a la meitat de la dècada del 1990, potser un milió de persones van morir de fam, però el règim en va sortir indemne.

Els nostres fracassos a Corea del Nord són evidents. El 1994, vam estar a punt d'entrar en guerra a la península coreana, però ho vam evitar amb un tractat nuclear que es basava en una falsa esperança: l'administració Clinton es pensava que el règim s'esfondraria abans que Occident els hagués d'entregar els reactors nuclears civils inclosos en l'acord.

Davant l'evidència d'enganys dels nord-coreans, l'administració Bush es va retirar de l'acord. El resultat va ser encara més desastrós: Corea del Nord ha accelerat el seu programa nuclear i potser ha acumulat prou plutoni per a vuit bombes.

Els funcionaris nord-americans culpen la Xina de tractar Corea del Nord amb massa contemplacions, però si més no Pequín té una estratègia: animar el règim de Kim a copiar les polítiques reformistes i d'obertura que han transformat la mateixa Xina. Últimament, a les zones frontereres de Corea del Nord ja són habituals els comerciants xinesos, els telèfons mòbils, els DVD i els CD, i contribueixen més a erosionar el govern de Kim que qualsevol mesura dels Estats Units.

No hi ha solucions bones. Però hauríem d'aprofitar aquesta fase de transició en el lideratge per provar una dosi d'aproximació. Si som capaços de fer passos per establir relacions diplomàtiques i comercials i promoure els intercanvis personals, no premiarem un règim monstruós. Potser li estarem cavant la tomba.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT