Una nova etapa (sense dramatismes)

L’autoengany sol ser agradable, fins i tot una mica narcòtic, però té uns límits que solen coincidir amb els de la realitat, sempre tan aspra i lletjota. El dia 27 de setembre Junts pel Sí va guanyar les eleccions amb claredat, indiscutiblement, però amb unes xifres de vots i de diputats que, tenint en compte l’alçada del cim que es pretenia escalar, resultaven insuficients. No es tractava d’unes eleccions pensades per encetar una simple legislatura autonòmica, i tots ho sabíem. Tampoc eren, evidentment, un plebiscit en el sentit estricte del terme, però així van ser plantejades. Vam jugar un joc sense haver acordat prèviament quines eren les regles per determinar-ne el guanyador i el perdedor, el sí i el no. Per descomptat, aquesta circumstància va determinar el no-resultat final: tothom va fer la lectura que va considerar convenient. Fins i tot els perdedors objectius — la suma de C’s, PP i PSC — van tenir l’ocurrència de reivindicar la victòria. És poc elegant, sí, però també previsible: quan no hi ha regles del joc, guanya simplement qui diu que guanya — és la teoria dels verbs performatius de John Searle —. Aquesta és la primera pantalla que ha quedat enrere. Anem a la següent. Alguns van pensar que sumant peres i pomes teníem... Què teníem? És un misteri. En tot cas, alguns creien que, en si mateixa, aquella suma tenia algun valor, significava alguna cosa. Si poses junts un piano de cua, una guineu dissecada, dos moniatos i una rentadora, què tens? Quin és el resultat? No crec que ningú gosi respondre a la pregunta, perquè no té sentit. I si sumes el cor del sistema amb els antisistema, què queda? Ara veiem que res. Zero. Segona pantalla, segona lliçó, segon escarment. I és tot just aquí on comença una nova etapa. Cal parlar-ne sense dramatismes, obertament, però sense amagar per què som on som.

Crec que la culpa no és de la CUP, ni de Junts pel Sí, ni de cap altre partit en concret. De fet, en democràcia no hi ha culpes, sinó vots. El personal ha decidit el que ha decidit, i punt. Des d’una perspectiva col·lectiva, però, aquestes decisions lliures i suposadament racionals han conduït a un carreró sense sortida — o bé amb sortides il·lusòries, que encara és pitjor —. Els escons són els que són, i els vots que hi ha al darrere també. He llegit extravagants jocs de mans argumentatius en què es provava de negar aquesta evidència, i he vist també declaracions tragicòmiques en què s’intentava demostrar que dos i dos fan cinc i mig. Com que no es tracta de burxar la nafra, fem un punt i a part ometent púdicament noms propis i detalls tristos. Tenim al davant una nova etapa i, com recordava l’Ignasi Aragay el cap de setmana passat en un article contundent, l’obligació d’un gran pacte. Sobre aquesta nova etapa, i sobre aquest pacte ineludible, m’agradaria dir almenys tres coses.

La primera és que tot pacte exigeix per força diàleg i negociació, i tota negociació política implica renúncies. En cas contrari no és un diàleg, sinó un monòleg creuat que no porta enlloc. El límit de les renúncies, però, el marca la mateixa lògica de la democràcia: les minories estan legitimades a influir tant com puguin en les majories, però no tenen cap dret a suplantar-les. La segona fa referència a la gestió i distribució dels temps. Suposo que tothom és conscient de l’enorme responsabilitat que tenen els que van optar per la velocitat en detriment de l’objectiu. Suposo que a hores d’ara també tenim clar que aquell nyeu-nyeu ximplet dels “fulls de ruta” ha passat a millor vida, oi? ¿O és que volem tornar a enfilar el mateix camí per a arribar al mateix pedregar? ¿Algú coneix potser algun gran canvi d’aquestes característiques que s’hagi basat en fulls de ruta publicats als diaris amb tot luxe de detalls? En tercer lloc, i finalment, cal entendre que l’objectiu a què s’aspira no reclama una majoria qualsevol, de la meitat més u. Si tenim clar tot això hauríem d’actuar en conseqüència, cosa que es tradueix a fer política, és a dir, parlar, negociar, imaginar. Sense dramatismes, sense retrets, serenament. L’alternativa és insistir en la via perdedora, en un camí fallit que ja ha quedat enrere. Acabo amb la primera frase de l’esmentat article d’Aragay: “Si la primera majoria absoluta independentista de la història del Parlament no aconsegueix sumar forces per investir un president i formar govern, es caurà en un ridícul polític fenomenal”. La nova etapa hauria de començar justament així: sent conscients que podem acabar fent el pallasso.