16/04/2015

El papa i els armenis

2 min

Qualsevol que hagi tingut la fortuna de viatjar a Jerusalem deu haver descobert (potser amb sorpresa, com em va passar a mi) el barri armeni. Ve al final d’altres barris més famosos de la ciutat: el musulmà, on la gent resa prostrada cap a la Meca sota el cant del muetzí; el jueu, amb homes i dones pregant amb el cap cofat amb la quipà i recolzat al Mur de les Lamentacions; el cristià, on impressiona contemplar com persones arribades d’arreu del món es concentren, i hi arriben fins i tot caminant de genolls, per adorar el que se suposa que és la sepultura de Jesucrist. Jerusalem és una veritable borratxera de religions, i no és estrany que existeixi l’anomenat mal o síndrome de Jerusalem, que consisteix en un deliri que afecta alguns dels seus visitants, que per una estona arriben a sentir-se com a reencarnacions d’un profeta o altre.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

I després ve el barri armeni. Consisteix bàsicament en un carrer llarg, amb els seus carrerons a banda i banda, que contrasta amb el bullici dels altres tres barris pel seu silenci. En aquest barri es varen refugiar alguns dels supervivents del genocidi que varen patir els armenis entre finals del segle XIX i el 1915, a mans de l’Imperi Otomà. Les fotografies de soldats otomans plantats orgullosament davant de carros literalment plens de caps d’armenis degollats es troben a cada passa del barri armeni de Jerusalem, i posen els pèls de punta.

Seria molt llarg explicar aquesta història macabra, de manera que si en volen saber alguna cosa més els recomano vivament que mirin la pel·lícula Ararat, del director Atom Egoyan, que ho explica amb tendresa i cruesa sàviament combinades. Per dir-ho de manera resumida, un milió i mig llarg de persones varen ser executades al llarg de setze anys, en una sèrie d’onades de violència que responien a una estratègia perfectament planificada d’eliminació de tot un poble. Les armes més utilitzades varen ser blanques: ganivets, baionetes o espases.

Turquia ha negat sempre rotundament el genocidi armeni, i és per aquest motiu que el president turc, Recep Tayyip Erdogan, es va extralimitar fins al punt de dir que condemna el papa Francesc per haver-se atrevit a parlar, ara fa un dies, del genocidi armeni. El summe pontífex es va ficar certament en un embolic en pronunciar-se sobre la catàstrofe armènia, però ho va fer, i mai més ben dit, santament. El genocidi armeni va existir, i només cal visitar Jerusalem per constatar-ho. Dir el contrari és mentir d’una manera summament indecorosa. Una cosa és la defensa del bon nom d’una nació i una altra és mentir a costa d’un milió i mig de morts i quasi un milió i mig més d’exiliats. Turquia hauria de prendre exemple d’Alemanya, que encara reflexiona profundament sobre les culpes deixades pel règim nazi. Una cosa semblant a Espanya en relació al franquisme tampoc no estaria malament. Aquí també hi va haver centenars de milers de morts i encara ningú ha formulat ni un senzill mot de disculpa. Una salutació sincera al papa Francesc i als armenis.

stats