Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

El partit enfadat

Tardor calenta. Tot i la insòlita bonança del setembre meteorològic, estem patint una rentrée paorosa. L'activitat econòmica sota mínims, l'estat del benestar defallint a cop de tisorada, l'euro a la corda fluixa, la immersió lingüística qüestionada als tribunals, les caixes catalanes en coma, el Corredor Mediterrani pendent del dubtós suport del govern espanyol. I, en l'àmbit polític, mentre Espanya deambula amb un govern amortitzat, Catalunya es prepara per patir una explosió social, de la qual hem començat a sentir els primers espetecs en la protesta dels treballadors del sector sanitari. Mentrestant, el Parlament fa paròdies de votacions, l'oposició continua desactivada i Artur Mas ens entreté amb l'enèsima pastanaga -el concert econòmic- que ens tindrà distrets un anyet més sense que a l'horitzó aparegui un objectiu estratègic clar i precís. Amb aquest panorama, n'hi ha per enfadar-se. El PSC, particularment, és a hores d'ara un partit enfadat.

Doble crisi. El socialisme català viu una doble crisi, de lideratge i de projecte. Del lideratge ja en parlarem, perquè de candidats n'hi ha una colla, però un projecte com Déu mana exigeix un programa de govern. Aquest programa es distingeix, sobretot, per les prioritats en la despesa pública, i aquest debat a Catalunya està escanyat per la imperiosa necessitat de reduir el deute. Per si això fos poc, el PSC és presoner del record dels dos tripartits; i la marca PSOE, que sovint li ha servit de referent i de reforç, avui li suposa més aviat un llast. Per això el PSC està enfadat: perquè ningú reivindica el llegat del tripartit, perquè CiU ha aconseguit imposar el seu relat sobre els imperatius derivats de la recessió econòmica, i perquè el cinturó roig, desencantat del zapaterisme, es mostra receptiu davant de discursos xenòfobs i lerrouxistes que, fins ara, el mateix PSC havia mantingut a ratlla.

Lleialtats. El nou líder del PSC no ho tindrà gens fàcil. Trobar el camí del mig, entre les retallades de CiU i la indignació d'ICV, entre el neoespanyolisme del PP i el sobiranisme d'ERC, és una tasca difícil que exigirà tot el talent, el carisma i la capacitat de persuasió de la persona que agafi les regnes del partit. Existeix, però, aquesta via intermèdia? Ara que el catalanisme juga fort i que l'espanyolisme surt de les catacumbes, el PSC es troba exactament al mig, que no vol dir al centre, i ha d'anar assumint que qualsevol moviment que faci -i l'ha de fer- li suposarà perdre alguns llençols. Però estem davant d'un partit molt plural, que fins ara ha aconseguit que els seus electors de Ripoll i els de Sant Boi, votant el mateix, pensessin que votaven coses diferents. Per això, el seu futur paper en el contenciós Catalunya-Espanya és difícil de predir. En el passat les lleialtats del socialisme català han estat massa conjunturals: quan manava Pujol aquí i Felipe González allà, el PSC estava enfadat amb Catalunya; quan Maragall i Montilla governaven aquí, i allà hi havia l'Aznar, el PSC estava enfadat amb Espanya. Però ara que està a punt de no governar ni aquí ni allà, ¿amb qui s'enfadarà el PSC?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT