Tot passejant Muchachín
HI HA UNA CANTONADAal meu poble on a l'estiu sempre hi corre l'aire. És com si estigueres en un altre lloc, a l'interior, a cinc-cents metres d'alçada. A mitja vesprada una colla ens reunim regularment allí, per parlar de banalitats. Sovint ve Eugenio, el Regino, que fa de corredor immobiliari. Eugenio és grandàs i amb una paciència il·limitada. Les seues mans, enormes, semblen les d'un jugador de trinquet. Home del segle passat, s'embolica constantment amb el mòbil. El desfici que ens aclapara ocasiona que amb freqüència li fem bromes. Li telefone amb el número ocult. Abans de contestar li penge, es queda mirant el seu mòbil sense entendre què ha passat. Repetisc l'operació cinc o sis vegades. Continua estranyat. Aleshores li diem que a la cantonada no hi ha cobertura, que se n'ha de distanciar cent metres, just on cau un sol que abrusa les pedres. Fins allà se'n va Eugenio. Treballa amb el mòbil, esperant una telefonada que li proporcione una operació. El mantenim allà deu o quinze minuts, suant a dojo. A la fi, quan s'adona que tots marxem descollonant-nos brama bo i dient-nos del mal que hem de morir. L'endemà, però, Eugenio no ho recorda. No té maldat; tan poca, que demana a algú el número d'una persona que no té. L'altre li dóna el seu. Eugenio telefona i a dos metres li contesten. Mireu, ens diu fart de bretolades, un dia canviaré de poble. En este no hi ha formalitat.
EM TROBE amb Muchachín eixint de la residència de la tercera edat, que com ja sap el lector habitual és al costat del cementiri (no em cansaré d'ovacionar el funcionari o polític que tingué la gran idea). Muchachín, un solter a la ratlla dels vuitanta anys. Va amb un suèter semblant a la samarreta del Rayo Vallecano, amb més taques que medalles un general soviètic. Els camals dels pantalons són un més llarg que l'altre i calça unes espardenyes a pedaços. Li pregunte com li va i em respon que ha demanat uns altres pantalons però li han dit que no els tenien a punt. Segons tinc entès, la residència ha estat desinfectada un parell de vegades i el menjar hi és vomitiu. Muchachín va començar a treballar sent un xiquet, i fins a l'edat de la jubilació. Gràcies a Paco, un amic que de tant en tant el trau i el passeja, Muchachín potser no s'ha mort de tristesa. Tinc pressa, però li faig una mica de companyia a la porta. Ve Paco, jo me'n vaig. Muchachín està content d'escapar durant unes hores d'aquesta mena de presons polloses en què s'han convertit les residències per a gent que s'ha passat la vida treballant amb un sou de merda.
FEIA ANYS QUE Carles Rico i jo no ens vèiem. Amb ell tinc l'anècdota del 23-F. El dia abans del colp d'estat, Carles i jo estàvem a Frankfurt. Treballàvem a Difusora de Cultura, una xicoteta empresa, tots d'esquerres, fins i tot els amos. Carles n'era el director. Érem a Frankfurt en una fira del gremi de les impremtes. A l'habitació de l'hotel, mentre esperàvem l'hora del sopar, vaig endollar la ràdio. No enteníem res, però de sobte vam sentir el locutor anomenar Tejero, Milans del Bosch i ETA. Paràrem l'orella bo i pensant que ETA se'ls havia carregat, però desxifrar l'idioma era tan complicat que decidírem anar al restaurant. Després, complint amb la tradició dels viatjants avorrits, férem una visita cultural al barri xinès de la ciutat, tan net que semblava la Gran Via de València (en realitat, la Gran Via està més bruta). Entràrem a un local, ens adreçàrem a una habitació amb un aparador darrere del vidre del qual una senyoreta actuava si posaves un grapat de marcs en una mena d'escurabutxaques. Llavors la senyoreta et preguntava, probablement, què volies que fera. I jo: escolta, que sóc espanyol. Ah, féu Carles, tan nacionalista que ets i li dius que ets espanyol? Mira, tio, és l'única manera que potser m'entendrà. Estic fins als collons de posar monedes i la tia no es belluga del sofà. Abans de fer fallida econòmica ens n'anàrem.
L'endemà, de camí a la fira, en un quiosc, vam veure amb lletres enormes a la portada la notícia del colp (ho entenguérem de seguida). Ens vam mirar. Què fem? Em pregunta Carles. No res, li dic, ens exiliem a París (Carles era conseller delegat del Diario de Valencia). Telefonàrem a l'empresa. El colp havia fracassat. Segur?, els reiterava jo. Sí, home, sí. Seran bananeros, em vaig emprenyar. Si almenys haguera durat tres o quatre dies ens hauríem instal·lat a París i hauríem retornat com a president (jo) i vicepresident (ell) del govern del País Valencià a l'exili.
