El pessimisme és un luxe, diu Federici
M’HA AGRADAT CONÈIXER la feminista Silvia Federici, i conversar-hi llargament un dia plujós. Me l’he creguda quan em diu que li dol saber que morirà sense saber si els humans som capaços de crear un món més just, després de tants anys de lluita.
La intel·lectual i activista italiana, que no concep la seva feina de pensament crític sense una implicació directa en el combat social, s’ha mullat contra la pena de mort als Estats Units o els abusos a l’Àfrica, i ja fa dècades liderava un moviment pel salari bàsic per al treball domèstic.
“El pessimisme és un luxe”, em diu. I ho aplaudeixo. “El món és summament pervers, em provoca una angoixa terrible. Però quan em sento deprimida penso que avui naixeran nens i nenes, i què els direm que vam fer? Els espera tota una vida, i s’ha de fer alguna cosa. No veig res més interessant que pensar com es pot canviar el món. És el que em permet viure”.
Fa reflexions interessants i profundes, carregades de matisos. Celebra els moviments de reapropiació de l’Amèrica Llatina, sovint liderats per dones, que des de la desesperació d’haver estat expropiades, expulsades, combinen l’indigenisme amb formes comunitàries i reinventen la política assumint tota la responsabilitat.
Em va fer pensar molt la seva visió de com l’afectivitat va desapareixent de les cases, i es comercialitza a la feina, on fins i tot les compres les hem de convertir en “experiències”.
No té manies i diu que no l’acomplexaran dient que les seves són teories conspiratòries. “Sí, el capitalisme conspira, s’ajunten a Davos i altres llocs i decideixen que molta gent no tindrà feina, i seran empobrits i no tindran més alternativa que acceptar tot el que els ofereixin. Són persones que es troben i discuteixen de com començar una guerra, torturar, desocupar o moure un sistema productiu d’un país a un altre”.
