Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

El ple sobre l’emergència social: no ens resignem

El Parlament de Catalunya celebra dimecres i dijous el ple sobre la situació d’emergència social. S’hauria de cloure amb pocs objectius, que fossin clars i identificables, amb indicadors avaluables i pressupostàriament realistes

El Parlament de Catalunya celebra dimecres i dijous el “ple sobre la situació d’emergència social, la reactivació econòmica, la gestió pública i la necessitat d’una resposta institucional”. Aquesta convocatòria serà la segona part d’un partit que va començar fa tot just dos anys en el que es va conèixer com a “ple sobre la pobresa”. En aquella ocasió, els resultats van ser magres i no es van aportar gaires solucions als problemes que es plantejava combatre: la pobresa i l’exclusió social. Aquest és el motiu pel qual, malgrat que l’esperança és l’últim que s’ha de perdre, el que plana sobre moltes de les entitats socials que assistiran a la sessió és l’escepticisme.

No invita a l’optimisme pensar que, sense l’esforç i la generositat de tots els grups parlamentaris per assolir grans consensos, no resoldrem la situació d’un país que suporta més de mig milió de persones aturades, de les quals 393.900 de llarga durada i amb un 20,9% de la població que viu sota el llindar de la pobresa. L’estratègia 2020 impulsada per la Comissió Europea es planteja un creixement sostenible i inclusiu, i insta els governs a dedicar els fons estructurals, també, a reduir en 20 milions els europeus que viuen sota el llindar de la pobresa. Això vol dir que a Catalunya, per exemple, hauríem de reduir en 280.000 persones les que avui viuen en risc d’exclusió o, cosa que és el mateix, passar del 20,9% actual al 18,7%.

Catalunya continua patint, set anys després, una crisi social malgrat que l’economia ha crescut de manera ininterrompuda els últims dos anys. Aquesta crisi social es materialitza en tres conseqüències que afecten perjudicialment la nostra quotidianitat: l’increment de les desigualtats, la cronificació de la pobresa i la falta de polítiques inclusives per a persones que tenen algun tipus de discapacitat, que a Catalunya són 537.998 —un 35% de discapacitats físics motors, un 23% de físics no motors, un 20% amb trastorns mentals, un 7% de discapacitats visuals, un 9,5% de psíquics i un 5,5% d’auditius.

El ple convocat s’hauria de cloure amb pocs objectius, que fossin clars i identificables, amb indicadors avaluables i pressupostàriament realistes. La pobresa és una realitat social sobre la qual es pot actuar. De naturalesa complexa i amb diversitat de causes, caldria que fos combatuda sobre els orígens que la provoquen. En aquest sentit, cal definir polítiques transformadores que:

  1. Intervinguin i modifiquin el mercat de treball orientant-lo cap a la qualitat i l’estabilitat, promovent una economia centrada en la persona.
  2. Amb un sistema educatiu que no deixi ningú enrere i redueixi a nivells europeus l’elevat abandonament escolar prematur.
  3. Amb una fiscalitat justa que redistribueixi equitativament el creixement econòmic.
  4. Amb un sistema de prestacions que garanteixi un mínim per a tothom.
  5. Amb polítiques d’habitatge social assequible.
  6. Amb l’extensió dels serveis sociosanitaris com a dret de ciutadania.

La situació actual no ens ha de portar a resignar-nos i a acceptar totes les pèrdues d’aquests anys. La crisi financera i social no tan sols ha lesionat greument els col·lectius vulnerables, sinó que ens ha fet a tots molt més vulnerables del que pensàvem que érem. I, amb la crisi, hem vist que no només fallava el sistema econòmic, sinó també el sistema de creences sobre el qual estava construït. Davant d’aquest context en el qual es desenvolupa el ple de dimecres i dijous al Parlament, les entitats socials volem ser partícips d’aquest debat i participar en les solucions que se’n derivin. Les entitats socials vivim en aquesta societat i hi intervenim, sempre, des d’una mirada social. Si no llegim la transformació que està patint la societat i, amb ella, la dels seus ciutadans, les entitats socials podem córrer el risc de deixar de ser l’instrument útil i eficaç que ara som. Hem de ser un actor transformador que lluita per una societat més justa. No hem de resignar-nos a pal·liar les mancances d’una societat que pateix. I, en aquest camí, cal comptar amb la responsabilitat social del sector privat i amb la garantia del sector públic en relació amb les polítiques públiques i als drets socials.

Esmorteir l’emergència social no és un objectiu fàcil. Combatre la pobresa exigeix tenacitat i compromís polític i social. Per això, abandonar l’estratègia partidista i buscar punts de trobada i consens enfortirà les eines, sempre insuficients, que tenim per respondre eficaçment al repte d’aconseguir una societat més inclusiva, més equitativa i, per tant, més cohesionada.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT