Publicitat
Publicitat

Una política industrial liberal

En els darrers dies, diversos mitjans s’han fet ressò (l’ARA, en portada) d’un estudi del professor Josep Oliver editat per la Fundació per la Indústria, que lidera l’incombustible Josep Bombardó.

Els fets són contundents: en el que va de segle, la pèrdua de pes de la indústria a Catalunya ha estat més gran que en qualsevol altra regió industrialitzada d’Europa, de manera que hauríem deixat de ser una economia altament industrialitzada per passar a ser-ne una de només mitjanament industrialitzada. Aquesta mena de fenòmens preocupen arreu, perquè la indústria és l’activitat susceptible d’augments més grans de la productivitat i, per tant, de sostenir una societat de salaris alts. Així doncs, molts governs estan redescobrint la necessitat de la política industrial, començant per la Unió Europea, que s’ha proposat augmentar significativament el pes de la indústria dins l’economia europea.

Ara bé, la política industrial suscita rebuig per part d’aquells que es consideren liberals i, com a tals, partidaris que els governs s’abstinguin d’intervenir en el lliure joc del mercat i, en particular, de seleccionar sectors, tecnologies o empreses on invertir recursos, perquè, diuen, ni els buròcrates ni els polítics estan capacitats per fer-ho bé.

Tot i que sóc un convençut de la necessitat d’una política industrial digna d’aquest nom, considero que la crítica al dirigisme econòmic (allò que es denomina picking the winners ) té molta solidesa. ¿És possible, doncs, una política industrial liberal? La resposta no sols és que sí, sinó que, al meu entendre, el que hem de fer és el que fan països que, com Àustria o Suïssa, no estan experimentant un declivi industrial, i que podem descriure amb quatre principis:

1. Desparasitar. A finals dels vuitanta encara vaig ser a temps de veure el mal que pot arribar a fer una acció sindical que es limitava a pressionar per augmentar la part del pastís per als treballadors (i que, com tantes altres patologies heretades del franquisme, la Transició va respectar). La gravetat d’aquella crisi va portar els nostres líders sindicals a adoptar una actitud més responsable envers la salut de les empreses, però estem lluny del sindicalisme de l’Europa més ben industrialitzada, entre altres coses perquè la legislació no ajuda (¿la desindustrialització perjudica econòmicament els sindicats?). Actualment, però, els pitjors paràsits són uns altres: empreses elèctriques que han invertit en excés i que traslladen a la petita empresa (no a la gran, que no es deixa) un sobrecost, i, sobretot, governs que recapten impostos però que s’abstenen de proveir les infraestructures de tota mena que la indústria necessita.

2. Contenir la proliferació d’activitats que es basen en mà d’obra poc qualificada. La indústria necessita molta mà d’obra amb formació mitjana. Ara bé, en la classificació de 273 regions europees (NUTS 2, en terminologia comunitària) ordenades en funció de l’índex d’abandonament escolar prematur, Catalunya ocupa l’11a posició, significativament situada entre Sicília i Sardenya. Una base com aquesta pot ser perfecta per als megacasinos, però és absurd pretendre assentar sobre ella un “motor d’Europa”. (L’impacte desindustrialitzador que té l’expansió d’activitats de baixa productivitat és un fenomen molt estudiat i que rep el nom de malaltia holandesa ).

3. Crear i transferir coneixement. Si una cosa ha fet molt bé la Generalitat en els últims anys ha estat construir una base científica de primera categoria. El repte és ara transferir aquests coneixements a la indústria; a l’existent i a la de nova creació.

4. Regular amb consens. Els empresaris clamen per una regulació laxa, quan els països amb una indústria més potent la tenen estricta. Ara bé, aquells països són previsibles: la regulació no canvia d’un dia per l’altre, ni ho fa sense negociació amb els afectats. Parafrasejant Rajoy, els seus governs no legislen a base “d’ocurrències i frivolitats”. Ara bé, a Espanya ¿quantes vegades no s’ha modificat una política perquè ha canviat el govern?

En definitiva, la fórmula que ens cal no exigeix l’impossible, i la trobem condensada en el següent paràgraf d’un prospecte editat per la patronal de les indústries càrnies de Dinamarca, un país que, malgrat l’elevat cost de la mà d’obra i les estrictes regulacions mediambientals, té una indústria del porc encara més gran que la catalana: “La indústria porcina danesa es beneficia d’una manera molt singular de la col·laboració entre els productors de porcí, els centres de recerca, les empreses privades i les autoritats. Gran part d’aquesta investigació és finançada amb un impost sobre la producció porcina”. Es pot dir més fort, però no més clar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT