Publicitat
Publicitat

Per una política de l'esperança

Vivim temps desesperançats. Europa necessita generar una nova esperança. El temps que ha de venir hauria de respondre a una esperança nova, adulta. Després d'haver passat per tota mena de totalitarismes, Europa hauria d'haver après que més que les respostes totalitzadores, el que calen són bones preguntes. El filòsof David Deutsch acaba de publicar un llibre important: The beginning of infinity: Explanations that transform the world. En aquest llibre hi trobem alguna pista útil per començar a navegar enmig de la boira actual. Deutsch ens remet a la gran creació d'Europa: la Il·lustració. La Il·lustració donà protagonisme a la raó i al convenciment que l'home pot fer front als problemes que l'afecten i l'afligeixen. Dos corrents van desenvolupant-se i tensionen el desenvolupament polític que se'n deriva: en primer lloc la Il·lustració que recorre a la utopia com a terreny per cercar solucions, amarada d'idealisme. És una Il·lustració valenta, franca, arrelada en la tradició judeocristiana de la redempció, i que fruitarà durant el segle XIX amb els corrents polítics que fins no fa pas tant han dominat l'escenari ideològic mundial. L'altra Il·lustració és la que té Bacon com a pare, una Il·lustració que més que cercar respostes es fa les preguntes adequades, convençuda que començar pels dubtes ens ha de dur a algunes, no gaires, certeses. És la tradició socràtica, la que es fa preguntes i deixa que l'home lliure vagi fent el camí en solitari o en comunitat; és la tradició democràtica i liberal, la que no es refia dels demiürgs ni de les explicacions omnímodes.

Els nostres temps de crisi semblen demanar solucions que ens treguin el malson de sobre. Per tot arreu neixen teories de la conspiració relligades amb píndoles polítiques que, sempre de la mà d'un boc expiatori, acaben per dir que la solució és a tocar. L'estranger, l'enemic, la religió dels altres, el mercat... sempre hi ha bocs per sacrificar i Savonaroles disposats a predicar l'holocaust necessari. Són els Jeremies dels nostres temps, profetes del desastre, preparadors del terreny per als xais amb pell de llop, que ja no vindran amb el braç alçat ni amb botes militars sinó vestits amb blazer, texans i sabates italianes. A l'altre costat els fills de Sòcrates, els hereus d'Abraham, que, inspirats per l'àngel o per haver-se fet una pregunta a temps, deixen de sacrificar el fill per decidir prendre camins propis que puguin conduir a una terra on el futur esdevingui possible.

Avui ens calen polítics que ofereixin esperances reals, polítics que sàpiguen estar a prop de la gent, legitimats per la consistència de les propostes que ens facin i per fer-nos partícips dels dubtes. Polítics que facin les preguntes adequades i que no ens les amaguin. Polítics que ens expliquin quin és el camí que els sembla que cal prendre, més que no pas criticar el que diuen o deixen de dir els adversaris.

El llegat més important de la cultura europea al món és la Il·lustració. Tenim la sort de ser-ne part. La sort d'haver-la fet triomfar a casa nostra, travessada de tradició pròpia. Europa no se'n sortirà, però, vivint del passat. La història no paga rèdits, ans al contrari: molts cops pesa de manera fatal, sobretot quan no s'hi reflexiona o quan senzillament s'oblida. Ara ens cal actualitzar la Il·lustració resseguint el llegat que neix en Sòcrates i que passa per Bacon i Spinoza. Per Montesquieu i Lincoln. Tradicions filosòfiques i polítiques que aprenguin dels errors, que sàpiguen valorar com Marx encertà gairebé tot el que digué sobre el capitalisme, però en canvi errà tot el que predigué sobre el comunisme. Tradicions que mirin de cua d'ull els idealismes perdedors de la humanitat i que, amb Popper, desemmascarin els enemics de la llibertat.

Catalunya també necessita la política de l'esperança. La bona política és la que relliga el marc filosòfic en què s'inspira amb els problemes de les persones. La que uneix el sacrifici d'ara mateix amb l'esperança que hem de fer néixer. Fer-ho amb el to i amb el ritme adequat no és senzill: requereix reflexió i focus constant. Mentre uns es dediquen a la batalla del dia a dia, a la trinxera, els altres, a l'estat major, han de recordar per a què s'hi han posat. No fos cas que ens passi com a Plató, de qui diuen que en prendre notes sobre les lliçons de Sòcrates, n'esguerrà el contingut i acabà contradient el mestre. Nosaltres no volem que ens passi el mateix. No volem ser condemnats a viure en un món d'ombres. Ni ho volem, ni ens ho mereixem. Catalunya ha de fer el camí que li cal, propi, lliure i en pau. Aquesta és la veritable política de l'esperança que ara ens toca desenvolupar, pouant en la millor de les nostres tradicions, la que mira el futur amb confiança.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT