Uns quants centenars de dies de govern a les Balears

És curiós, però ahir, que és fresc, vaig ser seriosament preguntat per la meva valoració sobre l’actual govern de les Illes Balears, el tercer que es coneix com a Pacte de Progrés, i he de reconèixer que la meva reacció em va sorprendre a mi mateix.

La veritat és que no vaig saber què dir, i em vaig quedar encallat pensant-hi. No em va passar perquè tingui res en contra d’aquest executiu, sinó perquè no tenia una paraula per qualificar-lo d’una manera o d’una altra.

Com vostès ja saben, el Govern Balear està capitanejat ara mateix pel Partit Socialista en coalició amb una altra força que es diu Més. Les dues forces coincideixen en el fet que es diuen d’esquerres, però en canvi difereixen en la circumstància que el Partit Socialista es declara ferm partidari de l’ordre constitucional, mentre que els de Més s’arrengleren a favor de la independència de Catalunya, el País Valencià i les mateixes Illes Balears, i són partidaris de la formació d’un estat propi a partir d’aquests tres territoris.

Al meu parer, no es tracta d’una diferència menor entre dues formacions que regeixen el destí de més d’un milió de persones i que gestionen un percentatge més que rellevant del PIB espanyol, amb un dèficit del catorze per cent a l’esquena. De fet, aquests dos posicionaments haurien de ser motiu de divorci sense pal·liatius. És difícil barrejar l’aigua amb l’oli, però ens trobem en aquest compromís.

I resulta que aquesta contradicció entre les dues formacions, al final, és fàcil d’entendre, perquè venim de molt avall. Concretament, venim de la presidència de José Ramón Bauzá, que actualment és assalariat com a senador del PP, i que durant el seu mandat va estar a punt de destruir les línies mestres de la cohesió social de les Balears, només perquè li va sortir de la punta de les sabates.

Ningú no sap d’on va sortir exactament el tal José Ramón Bauzá ni per què vàrem haver de patir-lo, però no hi ha cap dubte que va constituir, ell juntament amb els seus executius, una veritable experiència religiosa.

Aquesta vegada Mariano Rajoy no va gosar posar-lo com a exemple de govern, com sí que va fer amb Jaume Matas i amb Francisco Camps, però sí que és cert que Bauzá va rebre molts copets a l’esquena del madrilenyisme més recalcitrant.

Per això la pregunta sobre l’opinió que pugui suscitar el govern que actualment presideix Francina Armengol causa una certa perplexitat, i això és perquè venim de tan avall que qualsevol cosa ens sembla digna de ser celebrada. És un govern ideològicament contradictori i difícilment operant, però que en qualsevol cas sempre serà molt més desitjable que l’abisme al qual vàrem abocar el cap. Som i serem el que érem, però ara no em facin dir què érem. Un altre dia, què hi farem, ja votarem més i millor.