Publicitat
Publicitat

Qui soc?

A Rahma El Badoui

Com molts de vosaltres, he estat donant voltes al que ens ha passat. He mirat de reflexionar sobre els elements bàsics que són presents en totes les explicacions, per mirar de treure l’entrellat de per què uns joves nascuts o crescuts al nostre país decideixen convertir-se en agents de l’odi fins a l’extrem de fer-se partícips d’un assassinat massiu.

Totes les explicacions tenen l’islam extremista com a baix continu. És una evidència que una part de l’explicació passa per aquí. Negar-ho és estúpid. Com ho és negar que la religiositat i el laïcisme, convertits en ideologia, esdevenen indefectiblement una eina de divisió, precisament tot el contrari del que han de ser. Els cristians ens en sortim a mesura que ens desfem de l’ambició anticristiana de cristiandat. L’islam es presenta sovint a si mateix com una criatura ferida, com una víctima humiliada. Saltar d’aquí a l’exaltació romàntica, idealista, d’una hegemonia a recuperar, el califat, és en la base de la fàbrica de l’odi. I, tanmateix, això no ho explica tot.

Hi ha reflexions que passen per l’exclusió social, per les conseqüències de la crisi i, fins i tot, diuen els que van més enllà, per les conseqüències del sistema capitalista. I, tanmateix, la immensa majoria de les persones que han passat per la pobresa, entre les quals moltes de les nostres famílies, mai no han pensat a matar, ni a robar, ni a odiar pel sol fet de ser pobres. Les nostres classes humils han fet de l’ètica del treball, de l’esforç individual, de la participació en la vida comunitària, una cultura, una ètica individual i col·lectiva en la qual ser bones persones ha estat clau per fer créixer el país, malgrat els bastons que ens posen a les rodes. Quan el pistolerisme feixista i el gangsterisme totalitari disfressat de lluita social han fet forat entre nosaltres, les conseqüències han estat funestes. Sabem com pocs pobles del món què representa la mort causada pels intolerants, pels que van posar els fonaments d’un estat nou en les fosses comunes i en la sang dels innocents. Els 66.000 processos recuperats per l’Arxiu Nacional en fan de testimoni. I tanmateix, avui, a Ripoll o a Barcelona, les diferències socials no expliquen de cap manera que uns nois decideixin matar a la Rambla.

Hi ha qui ha parlat dolosament del fracàs del nostre sistema escolar. Són els que miren de carregar-se el nostre país, barrejant-ho tot: “Guaiteu, són catalans com vosaltres, han anat a les vostres escoles!” Res més lluny de la veritat. L’escola catalana ens salva. A l’escola les diferències minven. Hi són però minven. A l’escola hi forgem persones, i els nostres mestres les doten d’eines per créixer i ser lliures. Pocs sistemes escolars del món poden presumir de fer-ho tan bé, malgrat la pressió migratòria, malgrat la manca de recursos. Però ni el sistema escolar, per ben dotat que estigui, ni els serveis socials, ni els centres d’acollida, ni el Casal dels Infants, ni Càritas, ni el Banc dels Aliments, ni els centres cívics municipals no ho poden fer tot.

Aquests nois, mainada fa quatre dies, com tan bellament i desoladament ha explicat a Elnacional.cat una de les educadores que els havia tractat durant molts anys a Ripoll, han manejat les eines que els han donat amb habilitat. Han crescut emparats per un sistema educatiu i assistencial impecable, format per persones increïblement dedicades, que han fet i fan la seva feina de manera excel·lent. I tanmateix... sospito que, quan ha arribat el moment, ningú no els ha pogut respondre la pregunta clau: qui soc?

Tots hi hem passat. Tots hem viscut l’adolescència amb intensitats diverses. Tots hem volgut saber qui som. La majoria de nosaltres hem trobat la resposta a casa, parlant amb els pares i els avis. També a l’escola i al carrer, amb els amics. Però què passa quan els pares no saben què respondre, perquè amb prou feines poden interpretar el món en el qual han triat viure? I si l’acumulació de mirades, de malentesos, ha fet que els amics manquessin, i que quan els fills fessin la pregunta a casa no hi hagués resposta?

Qui soc? De sobte arriba algú en el moment precís, un imam fanàtic, sectari, que els ho explica, que els fa somniar, que els dona una identitat forta que, combinada amb la capacitat per aprendre adquirida a les aules, els converteix en deixebles excel·lents de la identitat de la mort disfressada d’alliberament i de pau definitives. Quina alternativa els hem ofert a l’esplai, a la plaça? Quina identitat forta? N’hi ha hagut prou amb apel·lacions a la diversitat, i a la simpatia? Orígens i identitat van junts i conformen un dels nuclis durs de la nostra personalitat. Mirar-nos al mirall sense preguntar-nos qui som cada dia. Que senzill. Que determinant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT