Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

Som el que ens mengem

Quinze mesos i dues assemblees després que Sandro Rosell hagi arribat a la presidència del Barça, ja sabem què és el rosellisme. Ens ajudarà a definir-lo la frase de la campanya per a una alimentació saludable que el president barcelonista i Ferran Adrià van presentar la setmana passada: "Som el que mengem, som el que fem".

Igual que la tècnica del genial cuiner amb els seus plats, el rosellisme està consistint, en les seves primeres passes, en una feina de desconstrucció: impossible cohabitació amb Cruyff, Laporta als tribunals, adéu al patrocini d'Unicef del pit de la samarreta i una grada d'animació tan sospitosa de fer tornar els violents expulsats que no es podrà obrir fins que no l'autoritzi la policia. I unes postres suaus: un Camp Nou sense fum.

Hi ha qui del rossellisme en diu "neonunyisme" pel seu catalanisme ben entès, que no molesta a Extremadura ni als penyistes culers espanyols ni a l' establishment de la Diagonal, el que diu "som catalanistes però no ens interessa la política", com si aquesta afirmació no estigués carregada de política. Però encara que entre Núñez i Rosell hi pugui haver semblances ideològiques, el tarannà presidencial de Núñez, sobretot el del 1978, era més com el de Laporta: van heretar un club amb dificultats per competir, però amb imaginació i un temperament frontal, freqüent entre els homes que s'han fet a si mateixos. Tan portadors d'èxits com causants de divisions, van acabar deixant el Barça molt millor de com l'havien trobat. (Laporta amb tres vegades menys de temps, però, això sí, en part gràcies a La Masia que va crear Núñez).

I en una cosa s'assemblen tots tres: Núñez volia destruir l'Elefant Blau; Laporta no suportava Núñez ni Rosell, i Rosell ha llençat Laporta als peus dels tribunals. Quan Laporta va abraçar un Rosell president electe i Rosell va convidar Laporta a recollir el títol de Lliga, va semblar per un instant que un Barça sense ressentiments era possible. Va ser un miratge.

Els buldòzers de la desconstrucció del rosellisme només s'han aturat a les portes del vestidor per òbvies raons de pròpia supervivència. Però avisen. La insistència de Rosell que "el fitxatge d'Ibrahimovic és la pitjor operació esportiva de la història del club" deu sonar molt dura a les orelles del millor entrenador de la història del club. Tan dura com a les orelles de Rosell la reflexió amb què Guardiola va dir l'última paraula de la nit del hat trick de Rosell a l'assemblea sobre el judici a Laporta: "No s'ho mereixen (...). És un mal important per al Club".

Allà on l'analogia del "neonunyisme" sembla més pertinent és en l'apel·lació recurrent al soci-a-qui-no-es-pot-enganyar a l'hora de prendre totes les decisions delicades. Rosell ha sabut guanyar aquesta complicitat, de manera que la desconstrucció és doblement legítima: per la via de les urnes i la de cada assemblea de compromissaris.

Certament, el Barça és el que volen els socis, capaços d'empassar-se aquesta seqüència de Rosell durant la campanya electoral: "El tema d'Unicef ens encanta, hi estem absolutament d'acord, és un tema pel qual felicito la junta directiva per haver pres aquesta decisió, és un tema a què nosaltres evidentment continuarem donant suport durant tres anys més i els que siguin. Mentre nosaltres puguem decidir aquest tema, Unicef serà present a la samarreta sense cap mena de dubte". No va dir on aniria el tema. Som el que ens mengem.

La frase

Marcar gols, tants com pugui, fins al temps de descompte d'un partit que ja es guanya per golejada. Aquesta és l'obsessió de Messi, autor del 5-0 a l'Atlètic de Madrid al minut 90 amb 40 segons. Poc després, Manuel Serna escrivia al Twitter: "Messi és com Maradona però en cada partit".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT