Un rei jove amb un discurs ranci
El rei d’Espanya, que porta el nom francament desgraciat de Felip VI, té quaranta-set anys, però en els seus discursos (especialment en el de la Pasqua Militar d’ahir) fa servir una retòrica i unes expressions no ja pròpies de son pare, sinó del seu antecessor Alfons XIII, que per cert era un gran aficionat a la pornografia i va encarregar la filmació de les primeres pel·lícules eròtiques fetes a Espanya per al seu gaudi personal (dada col·lateral que res té a veure amb el tema de l’article). Apel·lar, com va fer ahir el Borbó, a les forces armades com a garants de la unitat d’una “Gran Nació”, deu fer molta gràcia al Marhuenda mentre escolta la Marxa Radetzski, però per a molts ciutadans del segle XXI (no necessàriament només els catalans) sona com una regressió de mal gust a èpoques que voldríem oblidades. És clar que el monarca al cap i a la fi només està invocant, en essència, l’article vuitè de la Constitució, de plena vigència, però això no treu a l’al·locució reial aquest aire de broma pesada. “Us animo a seguir treballant amb la mateixa abnegació, disciplina i lleialtat [...]. Visca Espanya!”
Si amb proclames com aquestes la Corona espanyola pretén renovar la seva imatge i acostar-se a l’Espanya que ha engendrat el fenomen Podem, em sembla que podem dir que van ben arreglats. També podem dir que ens és indiferent. Però que un jove monarca que ha rebut el seu càrrec per la simple i pura gràcia de Déu, i que ha estat antecedit per un senyor pare que ha destruït el prestigi d’una estructura d’estat a força de passar una senectut excessivament entretinguda, recorri a aquesta mena de tracamanyes retòriques per mirar de tirar endavant un recorregut cada dia més ranquejant és poc menys que remarcable.
Felip VI no ha fet res, ni bo ni dolent. Ha nascut, ha crescut (força, s’ha d’admetre), s’ha reproduït i un dia o altre, com tots nosaltres, inevitablement es morirà. El seu pas per la història haurà estat clarament menor, com no sigui que hereti la fortuna paterna de viure un cop d’estat que li permeti lluir-se una mica (després de moltes hores de dubtes) i viure de rendes la resta de la seva vida. En cas contrari, em veig a venir una proposta al Congrés de Madrid demanant una retallada severa de les funcions del cap de l’estat, i que no necessàriament hagi de ser presentada per l’esquerra malvada ni pels pèrfids nacionalistes. N’hi hauria prou que un PP amb majoria absoluta, com l’actual, acabés d’expressar oficialment la seva tradicional animadversió amb la institució monàrquica.
A Espanya, l’esquerra és més o menys republicana per algun vestigi de convenciment, i la dreta és antimonàrquica per la convicció que no els agrada que els toquin el que no sona. Vull dir que sense un paper estel·lar com va tenir el seu pare durant la Transició, Felip VI sembla tenir-ho magre per completar el seu regnat fins a l’extinció biològica, i molt menys per dipositar-lo en algun hereu o hereva. Visca Espanya.
