Un sacrifici del paisatge viscut en directe
DE SOBTE arribaren les màquines. El primer que feren va ser desmuntar la vella paret de pedra seca al llarg d’un centenar de metres lineals i al seu lloc posaren una reixa tapada que no permetia més que entreveure el que s’hi feia a dins. Aquella paret de pedra feta a consciència havia delimitat fins aleshores el pinar espès d’una gran finca. Les màquines començaren a tallar els pins, a arrebassar les mates i tota aquella extensió es transformà en un parell o tres de dies en un descampat immens. Els qui transitam aquell camí ens demanàvem què passava. Els veïns sabien que la zona té una figura de protecció que no permet ni fer una nova caseta si no es disposa de més de 100.000 metres quadrats. Quan havien acabat amb els arbres, les mates i l’estepa, construïren una caseta d’aquestes d’obra. Tot seguit, anaren aixecant una filera de petites casetes, molt aviat. Més de vint casetes. El projecte que va arrasar el pinar havia estat declarat d’utilitat pública en la segona meitat del 2007, les casetes es varen convertir en unitats de transformació energètica i tot el descampat es va sembrar de plaques solars. Un parc fotovoltaic, el més gran del municipi de Llucmajor i un dels grans de Mallorca. Els qui vàrem viure la transformació d’aquell paisatge de la finca de Son Valardell, tot i ser partidaris de les energies renovables, entenem massa bé el que aquest dissabte, al nostre diari, escrivia Miquel Barceló sobre el tema a propòsit del conflicte de Santa Cirga: “El dilema no és quin tipus (d’energia) s’ha de produir, sinó on l’hem de situar”. No hi ha dia que hi passi que no em demani si no hi havia, en tot Llucmajor, un lloc degradat o sòl industrial per a tanta placa solar sense imposar a la natura un sacrifici d’aquestes dimensions.
