La samarreta de la constància

M’AGRADA que sigui la cinquena Diada massiva consecutiva i alhora es presenti com la menys històrica, tot i que la història es fa precisament amb totes les Diades, una darrere l’altra, i el que és històric és aquesta persistència massiva.

M’agrada que per un any no tingui la pressió dels rècords ni l’èpica de la superació ni l’expectativa de la performance més innovadora, sinó la força brutal i incomparable de la constància.

M’agrada la idea artesanal de la samarreta que et pintes tu mateix abans de suar-la i l’oportunitat que ofereix de recordar els que no hi poden ser però sabem que hi serien.

M’agrada la descentralització i m’agraden els valors de llibertat, progrés, equilibri territorial, justícia social i cultura que s’han atorgat a les cinc convocatòries.

M’agrada l’esperit alegre i positiu i unitari dins la diversitat que noto en la gent que en fa els preparatius, malgrat les tensions lògiques dels partits, que avui m’agradarà veure aparcadíssimes.

M’agrada que hi siguin Puigdemont i Colau.

M’agrada la gent que està tan a punt que s’hi va apuntar la primera, i m’agrada la que avui hi anirà a última hora.

M’agrada tothom que ha anat vencent la mandra i es manté lleial a si mateix de veritat traint aquella part de si mateix que havia decidit que ja no faria cap més numeret, que fins quan havia de durar la broma.

M’agrada que en moments més complicats o confusos, en què no tot és tan fàcil ni sembla tan màgic i després de disgustos per atacs externs i errors propis, la Diada mantingui l’atractiu i aplegui centenars de milers de persones que tenen clar on van i que hi aniran.

M’agrada que el gest de preocupació o de tensió o de perplexitat o de desconcert o d’esgotament dels últims mesos en moltes cares avui sigui substituït pel millor i més franc dels somriures col·lectius.

M’agrada, la Diada del 2016.