L’enemic cohesionador múltiple
Tots els nacionalismes excloents, com l’espanyol, tenen la necessitat d’identificar, abans que res, l’enemic comú, aquell enemic cohesionador entorn del qual s’agrupen les forces i es consensuen les estratègies. Els nacionalismes excloents no treballen gairebé mai a favor de res ni de ningú, o ho fan a desgana: com es troben més còmodes i funcionen a ple rendiment és sempre contra algú o alguna cosa. L’enemic cohesionador és el que permet que persones i col·lectius sencers que d’una altra manera s’enfrontarien entre ells (i ho fan, en temps de calma) s’agrupin sense fissures quan es tracta de plantar cara a l’adversari i abatre’l. Res que no hàgim vist fer desenes de vegades al nacionalisme espanyol de dretes i d’esquerres, només que aquest cop, amb la implosió voluntària del PSOE per permetre un govern del PP, hem vist com la pauta arribava a l’exacerbació. Però l’excepcionalitat d’aquesta situació es correspon amb la mida certament singular del desafiament que el nacionalisme espanyol considera que encara.
El paper d’enemic cohesionador l’han fet al llarg de la soi-disant democràcia espanyola un seguit de líders polítics concrets: Xabier Arzalluz o Ibarretxe pel País Basc; Carod-Rovira o Mas per Catalunya. Però en aquesta ocasió l’enemic cohesionador no es personifica en un individu o un altre, sinó que és múltiple, i va quedar investit com a tal juntament amb Rajoy com a president d’Espanya: es tracta de la suma de forces que representen Podem, d’una banda, i l’independentisme català, de l’altra, tots junts i barrejats. Una amanida complexa. Podem, o Units Podem, ha passat de presentar-se amb la fórmula “ni de dretes ni d’esquerres” a consolidar-se com una força clarament d’esquerres i d’arrels comunistes o postcomunistes, que en si mateixa és una amalgama d’aliances, afluències i afluents. ERC, per molt que la vulguin ficar dins el sac de l’esquerra radical (els discursos de Rufián), és una formació socialdemòcrata de centreesquerra, amb el plus diferenciador de l’independentisme. La CUP també és independentista, i, a més, anticapitalista i antisistema, mentre que el PDECAT no deixa de ser la Convergència de tota la vida, només que abjurant del pujolisme i desembocant també en l’independentisme. Amb tots aquests ingredients, el nacionalisme espanyol ha fabricat el seu nou enemic cohesionador, un megaenemic de proporcions colossals que justifica més que mai qualsevol mena de jugada en la salvaguarda del bé majúscul de la unitat d’Espanya. I què lliga en una sola unitat (enemiga) formacions tan diferents entre elles, i fins i tot oposades? També una sola cosa: el fet de ser partidàries d’un referèndum a Catalunya, un referèndum que per al nacionalisme espanyol és sinònim en ell mateix de ruptura de la unitat d’Espanya. Als elements inclosos dins aquest nou i enorme molí de vent contra el qual lluita el Quixot constitucionalista els pot venir de nou veure’s identificats els uns amb els altres, però el nacionalisme espanyol no té cap dubte que són una cosa i la mateixa: l’enemic cohesionador. Múltiple, però un. Caldrà tenir-ho molt en compte d’ara endavant.
