Fenòmens paranormals postinvestidura
El senyor Àngel Ros és un home tan de consens que, com a alcalde de Lleida, és capaç de descriure els seus socis (“només de cartipàs”, matisa, com si el cartipàs no fos la normativa que regula tota la gestió d’un ajuntament) de Ciutadans com “un partit moderat, de centredreta reformista”, quan la formació d’Albert Rivera ja només és la pàl·lida caricatura d’una forma d’extrema dreta que afirma que duu escorta “porque ya se sabe lo que pasa en Cataluña”. I és tan, tan de consens, el senyor Àngel Ros, que, com a president del PSC, quan un partit que no és el seu multa set diputats del PSC per haver votat al Congrés en discrepància amb els designis de Susana Díaz i la gestora militar socialista, l’únic que se li acut de dir en defensa d’aquests diputats és que això de les sancions són “coses que passen” (li sembla recordar que a ell mateix una vegada n’hi van posar una) i que el que ara és més necessari que mai és “recompondre” les relacions dins la gran família socialista “perquè el PSC i el PSOE es necessiten l’un a l’altre”, no especifica exactament per a què.
Per la seva banda, a la gestora de Susana Díaz i de l’ulcerós Javier Fernández (un home que sempre mira a terra i que ha hagut d’assumir el paper d’home de pedra d’un escàndol polític perquè ens assabentéssim que era president d’Astúries) li ha agafat ara per anunciar que investir Rajoy sí, però votar-li els pressupostos no, emulant sorprenentment la CUP en les seves anades i vingudes entorn del president Puigdemont: ara et voto la qüestió de confiança, ara no sé si et votaré els pressupostos. En tots dos casos la pregunta és la mateixa: ¿de què serveix investir un president, o atorgar-li la confiança, si a continuació se’l priva de l’eina imprescindible perquè tiri endavant les seves polítiques? S’ha de dir que Rajoy té una resposta a aquesta pregunta, i que tot indica que deu estar força temptat de dur-la a la pràctica: ningú li pot impedir passar-se sis mesos més en funcions (investit, però en funcions) i, a partir del proper 3 de maig, convocar noves eleccions i acabar d’enfonsar el PSOE. Seria de justícia poètica dadaista que, després d’haver fet el que ha arribat a fer per tal d’evitar una nova cita electoral, el PSOE se l’acabi trobant al cap de només mig any, abans fins i tot del termini que es donen des de la gestora per celebrar el congrés extraordinari del partit, i que pel que es veu deu oscil·lar entre un i deu anys. Vull dir que els líders interins del PSOE potser consideren que no tenen pressa, després d’haver treballat tan intensament (ni que fos en la cremació del seu partit), però els seus nous amos del PP sí que en tenen, de pressa, per culminar la conquesta del poder absolut que tan gentilment els ha estat servida. Mentrestant, el senyor Àngel Ros insisteix que PSC i PSOE es necessiten mútuament. Tot plegat no hauria d’anar a les seccions de política, sinó en un suplement especial de parapsicologia dirigit des del més enllà pel doctor Jiménez del Oso.
