Llàgrimes a la sala
La imatge de qui fou durant molts d’anys la dona més poderosa de la política mallorquina, Maria Antònia Munar, desfeta en plors davant del jutge mentre confessava un delicte de suborn i, tot demanant perdó pel mal causat, es declarava “políticament, socialment, i econòmicament morta”, segurament desperta el sentiment de compassió de qualsevol persona que la vegi. I, per comparació, pot semblar que Munar i el seu extint partit, UM, paguen molt car el lladronici que varen perpetrar contra les institucions i les arques públiques illenques, si es mesura amb les infinites giragonses o la freqüent impunitat en què acaben moltes de les mateixes canallades quan es cometen des de les files d’altres formacions polítiques, singularment del PP, que no és exagerat qualificar com un dels partits polítics més corruptes d’Europa, possiblement el que ho més.
El problema, tanmateix, no és que la justícia sigui excessivament severa amb Munar i els antics dirigents d’UM, sinó que ho sigui tan poc amb els del PP. L’explicació d’aquesta doble vara de mesurar no té res a veure amb el fet que Munar fos una líder “nacionalista” (com tants d’altres patriotes, la pàtria la tenia en una butxaca obscenament àvida), sinó que, a diferència del PP, la banda (perdó, el partit) de qui fou coneguda com “sa princesa” no deixava de ser una petita formació local sense connexions ni influències amb els grans poders de l’Estat, incloses la magistratura i la judicatura.
El PP, en canvi, no és que hi tingui connexions i influències, amb aquests poders: és que en forma part de manera indistingible, és un engranatge necessari perquè funcioni la maquinària engegada a Espanya de la Transició ençà, en forma d’un suposat estat de dret que ara ja no aconsegueix ocultar el mar de putrefacció moral en què molts dels seus pròcers es banyen i s’alimenten. El PSOE també ha fet tot el que ha sabut per convertir-se en una peça igualment imprescindible d’aquesta maquinària, però no se n’ha acabat de sortir, i és per això que ara un sector dels seus barons i baronesses organitzen el vergonyós escàndol d’aquests dies, amb la finalitat d’apuntalar Mariano Rajoy a la presidència. Es rendeixen així a l’evidència: el PP en sap més, de gestionar tota aquesta indecència, i ells i elles ja s’acontenten amb les apetitoses molles a què se’ls permet d’accedir.
Davant de tot això, Munar i la seva UM és una petita i anecdòtica excrescència, que lògicament ha estat esclafada com a tal. Ens pot commoure el dolor mostrat per Munar, com ens commou l’infortuni de qualsevol germà d’espècie, però això no resta importància als delictes extremadament greus que va cometre. A escala més gran o més petita, no hi ha lladre pitjor que el polític que aprofita el seu poder per robar a la societat que suposadament serveix. Per això esperem que la justícia sàpiga mostrar-se igualment implacable en el judici del cas Gürtel, que ahir va començar i que és el més gran de tots els que s’han celebrat contra la ja inquantificable contribució espanyola a la història universal de la infàmia.
