17/07/2017

Vuitanta-un anys

2 min

Cal subratllar cada any el dia de demà, perquè és imprescindible no negligir la història, i, sobretot, per recordar que l’Espanya que es va aixecar en armes el 18 de juliol de fa vuitanta-un anys és la mateixa que avui ens governa. No utilitzaran les armes perquè no poden (cap estat membre de la UE pot mobilitzar el seu exèrcit contra una part de la mateixa Unió), però gasten les mateixes mentides, les mateixes amenaces, els mateixos abusos del llenguatge, el mateix menyspreu per l’adversari, la mateixa grolleria, la mateixa prepotència, la mateixa agressivitat i el mateix autoritarisme que els seus predecessors de la insurrecció il·legal i la posterior dictadura.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Una de les seves principals mentides, aleshores i ara, és presentar-se a ells mateixos com a víctimes. El vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, ha verbalitzat que “les purgues de Puigdemont s’assemblen a les purgues de Maduro i als anys pitjors en què als constitucionalistes ens costava la vida defensar les nostres idees”, en referència a ETA. Sempre la confusió deliberada: Casado intenta fer veure que els que van pagar amb la vida les seves conviccions democràtiques no van ser les víctimes del feixisme i la dictadura, sinó les de la banda terrorista. Sempre la indecent separació, les víctimes de primera i de segona, els bons i els que devien haver fet alguna cosa per merèixer la sort que van tenir.

Més confusió: la barreja sense sentit d’ETA i Maduro en una sola frase només perquè la desqualificació contra Puigdemont sembli més contundent, just quan el PP es troba en la paradoxa d’haver de donar suport amb la boca petita a un referèndum il·legal, el que ha impulsat l’oposició veneçolana. Com a cirereta especialment repulsiva, la barra d’incloure’s a ell mateix entre les víctimes que vindica: “quan ens costava la vida”, diu Casado en primera persona, ell que no ha pagat mai el preu de res perquè es va apuntar des del començament a les files dels indignes guanyadors, els d’abans i els d’ara.

Per a les víctimes del feixisme i el franquisme el PP només té i mostra un menyspreu visceral i escandalós. Així li succeeix al president del PP català, Xavier García Albiol, a qui últimament li ha agafat per mostrar-se ocurrent i acaba evacuant brometes nècies sobre embarassos o sortides de to inadmissibles com la que va dedicar a Lluís Llach, en afirmar que el cantautor i ara diputat “se sentia més còmode amb el franquisme, fent-se la víctima”. Doble insult, contra Llach i, sobretot i una altra vegada, contra les víctimes del franquisme. Qui es va fer la víctima durant la dictadura, senyor Albiol? ¿Ens ho pot explicar, amb la seva preclara lucidesa? ¿No li cau la cara de vergonya? ¿No se sent malament amb vostè mateix?

Demà fa vuitanta-un anys que va començar la Guerra Civil perquè el feixisme es va aixecar en armes contra el legítim govern de la República. Recordem-ho bé, perquè d’aleshores ençà aquest país viu dins la ignomínia, i cal distingir amb claredat qui la combat i qui la serveix.

stats