Publicitat
Publicitat

La soga al coll

No ens enganyéssim: Convergència no té, ara mateix, la independència sobre la taula. Només ha virat en la bona direcció, i ha marcat dues fites prèvies en el camí que pertoca, sense fer marrada. L'una, el pacte fiscal (amb la clau de la caixa), que acaba de rebre la pertinent galleda d'aigua freda per part del ministre De Guindos. La segona és la Hisenda pròpia, una construcció d'una certa complexitat que es pot traduir grollerament per insubmissió fiscal . La sobirania econòmica és, al capdavall, part de la tasca d'erigir un estat propi, i CDC s'hi ha compromès. Però la bona notícia del congrés és l'eufòria que aquesta promesa va provocar en els delegats -"in, inde, independència"-, que són els representants del votant de Convergència, que al seu torn són l'encarnació de la mitjana sociològica del país. Una gent que frisa per fer història, que té una miqueteta de por, però que viu l'excitació d'estar decidida a tirar endavant.

Vol dir que Convergència accepta el repte, com qui es posa la soga al coll. Aquesta gent no la deixarà recular, no s'empassarà cap producte maquillat. Amb l'excepció que aquesta gent pot acceptar pactes parcials amb el PP, perquè és tradició de Convergència pactar amb qui mana, i perquè tampoc s'hi llueixen els socialistes quan han de fer tractes amb Catalunya. Però el PP està executant -o anunciant- polítiques altament lesives contra el català, fins al punt que el PEN l'ha acusat amb precisió d'intenció genocida. L'exercici convergent té, doncs, greus riscos, ja que se li està donant al PP una visibilitat que no havia tingut mai. Recorda aquell jovent que, a la vora de l'abisme, diuen "jo controlo" i a vegades acaben estimbats.

Sigui com sigui, un punt important del conclave reusenc és la metàfora de Massachusetts, és a dir, la construcció del país d'excel·lència dins del marc europeu. Dins d'Espanya no és possible: ara mateix, Espanya està esperant fer del turisme la pròxima bombolla i que els salaris baixos siguin la clau de la competitivitat. I no només per això: no hi ha cos social que pugui aguantar el triple escanyament dels recursos, les infraestructures i la identitat que pateix Catalunya. Ara bé, coincidint amb l'aparició d'aquest nou símbol -el president Mas és afecte a les metàfores-, s'ha fet públic un informe de la Fundació Jaume Bofill, notable institució, que sembla que no hi tingui res a veure però sí.

Diu que alguns instituts agrupen els alumnes segons el nivell de rendiment i que això no contribueix a solucionar el fracàs escolar perquè, com és lògic, posar junts els alumnes dolents no els estimula. La qüestió és si algú s'ha preguntat si aquest sistema beneficia els alumnes bons. L'escola catalana ha tendit a rebaixar l'exigència amb l'excusa que "tothom ha de poder seguir", la qual cosa ha donat un resultat generalitzat de mediocritat que alhora llasta les universitats, que de passada estan massificades perquè "tothom hi ha de poder estudiar". I no seré jo qui es carregui les dues premisses entre cometes, perquè són d'evident justícia, però em pregunto d'on sortirà l'excel·lència que farà efectiva la metàfora de Massachusetts. Potser ens estem equivocant en la manera d'aconseguir-ho. Potser no cal sacrificar els bons per acontentar els menys bons. Potser ens hauríem d'ocupar de fer que els menys bons vagin millorant sense perjudicar aquells que poden aspirar a una justa excel·lència.

Dit d'una altra manera: no cal que ens empassem Eurovegas amb l'excusa que hem de donar feina a la gent poc qualificada. Potser la clau és qualificar-los a més llarg termini, tot i que això té un cost ineludible en suport social. Catalunya aspira a l'excel·lència -és una constant històrica- però acaba sucumbint a aquesta estranya justícia social que la fa impossible. La justícia seria compartir l'excel·lència, fer que tothom en la seva mesura hi aspiri. I això ve a tomb perquè, en un altre terreny, ens diuen: no podem anar cap a la independència fins que no tinguem "totes les barques" ben alineades. La història demostra que la independència esdevé unànime un cop existeix, quan se n'apamen els resultats. La cohesió no surt de la rebaixa del projecte: el que en surt és la mediocritat, deixar les coses estancades on són. Tinc la sensació que el votant de Convergència ja no vol sacrificar la seva aspiració en nom d'una falsa cohesió situada a mig camí. Vol solucions radicals, les úniques possibles. D'aquí l'altra metàfora de l'article: Convergència s'ha posat la soga al coll. Benvinguda sigui.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT