Publicitat
Publicitat

El 'thriller' de l''E. coli'

Si sou dels que senten remordiments cada vegada que agafen una nova novel·la de John Grisham (perquè creieu que hauríeu de llegir alguna cosa més connectada amb la realitat), per a vosaltres acaba de sortir el llibre ideal per llegir a la platja. A Poisoned ('enverinats'), Jeff Benedict presenta un thriller medicolegal en una obra de no-ficció que es llegeix com una novel·la que en el moment de publicar-se s'ha relacionat amb els titulars recents de les notícies. El tema que tracta Benedict és un dels primers brots epidèmics de diarrea causada per E. coli que va afectar comensals innocents i els va causar la mort. La pista del brot del mes passat a Alemanya va conduir a unes amanides, probablement a unes llavors germinades, però a l'hivern del 1993 la que va catapultar a l'escena pública aquesta nova amenaça va ser la cadena de restaurants de menjar ràpid Jack in the Box. El cas va tenir repercussió en els àmbits de la medicina, del dret i de la restauració.

A les acaballes del 1992, Jack in the Box era la cinquena cadena més gran dels Estats Units, captava mercat amb la Monster Burger i tenia un eslògan que no va trigar a lamentar: Tan bo que fa por . El primer símptoma va arribar quan una noia va caure terriblement malalta a San Diego (era Lauren Rudolph, que va acabar morint a la darreria de desembre del 1992; en memòria seva, Lauren Rudolph és el nom que va rebre la llei sobre seguretat alimentària aplicada després a Califòrnia). Més endavant, desenes de nens també van emmalaltir i de mica en mica va quedar aclarit el vincle de la malaltia amb les hamburgueses.

En poques setmanes el brot es va estendre per quatre estats de l'oest del país i es van declarar més de 700 casos de la malaltia; quatre nens van morir sobtadament, amb els budells sagnant i insuficiència renal. Però Benedict, un advocat convertit en periodista, no fa gaire esment de la trama mèdica, se centra en el terrible i complex embolic legal que se'n va derivar. Avui dia coneixem de sobres les pràctiques de les plantes gegants de processament d'aliments, però en aquella època tot això era nou i depassava tothom en molts aspectes: els escorxadors, molt poc regulats; l'empaquetament de la carn; la gran distribució del producte, que feia que qualsevol contaminació s'escampés al màxim... Les pautes de cuinat de Jack in the Box feien que algunes panades quedessin sense coure, en un grau prou evident com per fer que l'encarregat d'un dels restaurant presentés una queixa. D'altra banda, gairebé un any abans l'estat de Washington havia establert legalment una temperatura de cocció més elevada que la que marcava la normativa federal: una nova regulació que sembla que a Jack in the Box ningú no n'havia sentit parlar. O potser sí? Tot plegat no va trigar a convertir-se en el somni d'un advocat fet realitat.

Aquí entren en escena un David de les lleis i el seu Goliat corresponent. Bill Marler (el nostre home) era un jove que passava dificultats econòmiques i que per un conjunt de circumstàncies va acabar representant els interessos de la víctima més greu de l'estat de Seattle. Era una noia a qui havien tingut per morta a la unitat de cures intensives ("semblava ben bé una mòmia, tan consumida i feble que feia por") però que va sobreviure malgrat que amb seqüeles molt greus. Amb un seguit de maniobres tàctiques enginyoses, Marler va convertir-se en l'advocat encarregat de molts altres casos de l'estat i d'una demanda col·lectiva.

El seu adversari era Bob Piper, un advocat acomodat de Seattle al servei de Jack in the Box. Piper, un home robust i bevedor que lluïa imatges de dones nues als tirants, era conegut per la seva efectivitat demolidora en el jutjat. Molts altres homes amb americana també hi estaven involucrats, incloent-hi el desventurat president de Jack in the Box i els experts en seguretat alimentària de la companyia, que se les van manegar a les entrevistes per aparèixer alhora pesarosos i a la defensiva mentre s'omplien la boca parlant a favor dels milers d'empleats que depenien de la companyia.

Quan va acabar el judici, Marler havia fet que la seva clienta guanyés 15,6 milions de dòlars; la sentència va establir el rècord de compensació econòmica per danys personals en la història de l'estat i es va posar en marxa el mecanisme que havia de servir per netejar la carn picada de tot el país (el 1996 Taco Bell va patir un brot, però la culpa va ser de l'enciam). Benedict narra el seu relat en un staccato que col·loca el lector en primera línia d'observació. Tot i que una mica abaratida i ensordida, aquesta història resulta absorbent i ens recorda fins a quin punt l'ona expansiva d'una malaltia epidèmica pot anar molt més enllà de l'hospital.

Hi ha, però, un personatge, del tot acolorit i ple de matisos, que Benedict passa per alt en el seu relat: l' E. coli mateix. Aquest Zelig procariota generalment és un germen tan inofensiu i comú que a l'intestí de cada ésser humà en viuen milions i milions d'exemplars. Però algunes soques poden copiar tan bé altres gèrmens virulents que esdevenen letals utilitzant un ventall magistral de mecanismes. La soca O157:H7, que va causar el desastre de Jack in the Box, és la més coneguda d'aquesta mena, però en continuen apareixent de noves, com ara la O104:H4, que va aparèixer a Europa el mes passat.

D'ençà del brot epidèmic de Jack in the Box, Marler ha esdevingut una de les autoritats capdavanteres dels EUA en matèria de seguretat alimentària. Ara condueix un Volkswagen vermell, indica Benedict en un epíleg, amb la paraula "ECOLI" a la matrícula. D'alguna manera ell i els bacteris que reben aquest honor no són tan diferents: si no els teniu en compte, serà sota la vostra responsabilitat, perquè són astuts i tenen un paper molt rellevant i recursos infinits.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT